Un final, sis plau.

Em passo el dia d’un cantó a l’altre de la ciutat intentant trobar un editor que confií en mi i es digni a llegir part de la meva feina. És quasi absurd! El que més m’agrada és escriure i el més difícil de la meva feina és precisament donar a conèixer la meva obra.
Com pot ningú saber sense haver llegit el que escric si està bé o no.
Planifico les visites i l’estratègia a seguir amb els diferents editors sense pensar en l’obra que he deixat a mig fer sobre la taula del meu escriptori.
He mig escrit moltes històries, les tinc perfilades esperant que em retorni la confiança que em falta. Si un editor em publiqués només una de les moltes histories que he escrit... segur que llavors podria acabar-les totes. Només em falta mitja empenta i tot serà més fàcil.
He quedat amb un editor il•lustre que m’ha tret la son i la gana. He preparat aquesta entrevista amb cura i desconfiança. Ja no sóc la que era. Aquesta feina m’està transformant!
Surto a l’andana; he decidit anar-hi amb tren, i no hi ha ningú. L’estació està deserta com si fos de nit, tot i que ja són les nou del matí. Potser arribaré massa d’hora però m’estimo més ser puntual. Un tren amb destinació oposada s’acosta a l’estació, només hi baixen dues persones; una parella d’aspecte normal. Ella, morena d’estatura mitjana i amb bossa grossa a la mà i ell, un xic més alt, pèl castany, abric gris d’espatlles amples i butxaques de trau. Venen directament cap a mi amb pas àgil. Em giro per veure si tinc algú al darrere i no hi ha ningú en tota l’estació. Les sabates de la noia retronen per tot el recinte mentre el sol em cau directament sobre la cara, dificultant-me la visió.
_ Què? _ diu la noia agressiva plantant-se’m al davant d’un salt.
_ Com? _ la veu m’ha sortit figa i no puc dissimular que tremolo com una fulla.
_ No sé com pots anar pel món deixant-nos així! _ Ara és el noi qui m’escridassa.
_ Si voleu diners això és tot el que porto _ els dic obrint la bossa per oferir-los els tres bitllets de dues-mil que acabo de treure al caixer automàtic.
_ Mira que fa ara! Ja t’ho deia jo que no ens coneixeria. _ riu la noia deixant-me anar una mirada plena de menyspreu.
_ Vine, maca. Anem a prendre’ns un cafè.
Jo no vull anar enlloc però el Sol em fa plorar els ulls i la noia em té agafada pel braç i quasi m’empeny a entrar. El local està tan buit com l’estació, ni tan sols hi ha cambrer.
On ha anat tothom? A aquesta hora l’estació sempre està a vessar de gent amunt i avall. Estic espantada! Qui són aquests dos? La por no em deixa reaccionar; no em puc emprenyar, ni tan sols puc cridar i si ho fes ningú m’escoltaria.
Seiem en un racó de la cafeteria i la noia passa al darrere de la barra i em serveix un cafè sol amb sucre.
_ Així t’està bé, Montse? _ diu sarcàstica _ O vols que t’hi posi un rajolinet de moscatell?
_ Com saps tu...
_ Impressionada? _ diu sense deixar-me acabar.
_ Ningú sap que jo prenc aquesta potinga i dubto molt que ningú més l’hagi presa mai. _ començo a pensar que aquesta gent m’està jugant una brometa.
_ Va, anem al gra d’una vegada! _ diu el noi impacient i nerviós.
_ Tranquil, Max. Deixa que jo li canti la canya.
_ Es que no veus que ni tan sols ens coneix? _ diu el noi que ara sé que es diu Max.
_ De debò que no ens reconeixes? _ fa la noia un xic trista _ Sóc la Júlia.
Li faig que no amb el cap tement una explosió en el caràcter d’en Max. De fet em sembla que els conec tot i no haver-los vist mai a la vida i m’espero, precisament, totes les reaccions que van tenint com si jo mateixa les estigués dictant.
_ Deixa-ho, Juli! _ diu donant una puntada de peu a la porta _ Amb aquesta no en treure’m l’aigua clara. Ens ha deixat oblidats dins del calaix; barallant-nos sense saber perquè.
Júlia i Max... No sé, fa temps vaig escriure una història tremendament normal, romàntica i vulgar, amb dos personatges massa perfectes, tremendament enamorats; vivien només per complau-re’s l’un a l’altre. Ell, era possessiu, gelós i tremendament contradictori. Ella, era dolça, dinàmica, tendre i molt intel•ligent. En principi volia que la gelosia d’ell deteriorés la relació, però la intel•ligència de la Júlia saltava tots els obstacles que els anava posant estratègicament durant tota la trama. S’estimaven tant que van deixar d’interessar-me. M’avorria!
Penso que és pura coincidència, tot i que el comportament de la parella s’adiu molt als meus personatges.
Sortim de nou a l’andana que continua deserta. El rellotge penjat de la paret encara marca les nou i el sol segueix cremant-me els ulls amb la mateixa intensitat que fa una estona. Sembla que el món s’hagi aturat!
_ Ens has deixat a mitges, oblidant fins i tot que nosaltres, els personatges, volem un final. Quan ens regalaràs el final que mereixem, quan!
No m’ho puc creure! Són ells, el meu Max i la meva Júlia que m’obliguen a seguir escrivint. Seguim sols a l’andana amb el rellotge aturat i el sol destrossant-me els ulls.
_ Nois, no sé quina broma és aquesta però ja n’he tingut prou. _ els dic amb calma _ Tinc una entrevista molt important i ja començo a fer tard. _ miro instintivament el meu rellotge que tampoc funciona.
_ Què no veus que no pots deixar-nos al calaix cada vegada que visites un editor? No fas res més que anular la teva creativitat i oblidar-nos. _ diu la Júlia mig plorosa.
_ No sé per què m’has fet tan contradictori. No sé mai per on haig de tirar, sempre amb la banya fotuda en els llocs més imprevisibles; no m’has donat cap argument coherent per engelosir i témer perdre la Júlia, en canvi em passo la novel•la dubtant del seu amor; boig per ella. Tinc pressa perquè escriguis el final d’aquesta absurditat. L’estimo tant!
M’agafa per les espatlles i em sacseja fins fer-me perdre l’equilibri i caic a terra. Mentre m’alço penso que haig d’entrar en aquell joc sense espantar-me.
_ No m’agrada escriure històries d’amor. No me’n acabo de sortir. _ en Max em mira irritat.
_ Quina excusa més estúpida!
_ Vaig creure que podia escriure el que fos. Històries d’amor, d’odi però no puc. _ els confesso avergonyida.
_ Ho has d’intentar de nou. _ diu la Júlia amb veu dolça. No et pots deixar vèncer per una història de res.
_ No és una història de res, maca. Per més que ho he intentat no he pogut posar ni una mica de perill a la vostra relació, i pensa que ho he intentat de totes totes. T’he posat al davant homes d’intel•ligència sobrenatural, amb cossos esculturals i fortunes incalculables. Al Max li he posat a l’abast dones de tota mena i condició i no he pogut deteriorar ni una mica el vostre amor. És tan rosa que me’n vaig cansar.
_ És injust. Has de fer alguna cosa. Què no veus que som molt desgraciats? _ ploriqueja la Júlia.
_ No sé que voleu més! Us he deixat sense final però no us he separat pas...
_ Ens havíem de casar, ja ho teníem tot previst i ens has deixat a les portes. _ en Max alça les espatlles impotent.
_ No ho entenc, nois!
_ Doncs que la Júlia... _ en Max rep un cop a l’estómac que el fa aturar.
_ Què?, ara no us quedeu a mitges. Acaba, collons! _ no puc evitar de perdre la calma.
_ Que si no ens casem... res de res. _ la Júlia tot i el maquillatge ha envermellit aparatosament.
_ Aaaahhhh! Ja començo a entendre. _ dic ofegant una rialla.
_ La Júlia no vol que anem pel nostre compte amb això del sexe i si no ens cases...
_ Ufff! Aquesta història ja fa pudor! _ sincerament tants romanços me’n fastiguegen.
_ Per què vas començar, doncs? _ diu la Júlia mirant-se el Max, enamorada.
_ No ho sé. Va ser un impuls o una necessitat del moment. Em vaig posar a prova i no me’n he sortit. No sé ben bé perquè però em bloquejo.
_ Molt bé! _ En Max aplaudeix sorollosament mentre m’escridassa de nou _ Molt propi! Doncs ja no ens volem estar més dies sols dins d’un calaix esperant a que ens escriguis un final.
_ No l’enfadis. Pensa que ella ens pot esborrar en un moment. _ s’inquieta la Júlia.
_ Tenim por de que a la fi te’n surtis i ens acabis separant. _ es neguiteja en Max _ Ens has de fer un final.
Un final! Torno a tenir por. El final... Aquesta és una història impossible, sense credibilitat.
Final.
Quin final els podria donar a aquest parell de romàntics?
_ No ens importa estar sempre tancats dins del calaix si ens podem estimar sense entrebancs.
_ No m’ho puc creure! Per si no en tenia prou amb que els editors em vulguin canviar les característiques dels personatges o les frases que imagino, ara sou els mateixos personatges els qui em demaneu canvis.
_ Si la Júlia no fos tan mística i decorosa...
_ Estic segura de no haver-la fet així. Jo la vaig imaginar moderna i independent. De cap manera volia que fos tan reservada i puritana. També teniu personalitat i de ben segur que no és ni decorosa ni mística. _ els dic molesta, amb aquell orgull que tenim els escriptors de tot el que escrivim, tan si és bo com si no ho és _ Només us falta el final i, ho sento, però encara no el tinc. Escriure no és fàcil i ara per ara no puc escriure el que no sé. No se m’acut res per vosaltres.
_ Com vols que cap editor cregui en el que escrius si tens tants buits?
_ No en sé prou, potser _ faig ofesa.
_ No ho diguis això! _ gemeguen els dos, abraçats.
Com he pogut crear uns personatges tan infeliços! Els ulls se m’humitegen veient-los abraçats, estimant-se, reprimint el contacte que els imposa la incoherència d’unes idees, incomprensiblement, repressives. No puc creure que jo pugui haver donat peu a una desgràcia tan profunda.
Repasso mentalment els trets de la Júlia; fa dies que no penso en aquesta història però no recordo haver escrit res tan trist; recordo una història romàntica i rosa, molt rosa. Massa pel meu gust.
Els abraço amb tendresa, encomanada per la seva desgràcia i amb veu insegura i mig obligada els dic: Aquesta nit ho intentaré
El xiulet d’un tren em fa retrocedir un pas; tot d’una l’andana és plena de gent i xivarri, el rellotge marca les nou i un minut i en Max i la Júlia han desaparegut. Miro a un cantó i a l’altre i no els veig marxar per enlloc. No poden haver fugit tan ràpid!
Pujo al tren i sec al costat d’un home que llegeix el diari. Al davant hi tinc una parella que es fa festes pujades de to. Se’ls veu tan feliços que no em puc estar de somriure’m. Trec un paper i el boli de la bossa i, tot i que no suporto les histories amb final feliç, començo el que serà un bon final per la Júlia i en Max.
Espero que no m’ho retreguin algun dia.