Fa tanta calor que no estic bé enlloc. No crec que amb aquest dia hi hagi ningú que es pugui concentrar en la feina.
He aparcat l’autocar a de l’estació de RENFE de Badalona i els crits dels jubilats de La llar social de Puigcerdà m’atabalen d’allò més.
Mentre espero que finalitzi la visita a l’antiga fàbrica de l’Anis del Mono i, amb el reclam del mar _ tan a prop! _ he instal•lat la tovallola i el parasol a la platja. El diari, una llauna de Coca cola i la immensa quietud. Perquè ara que me n'adono hi ha una calma inusual. No hi ha onades, només un moviment lleuger, sense so. El mar es belluga amb mandra sobre la sorra gruixuda i molla.
El silenci és tan intens que les orelles em xiulen desagradablement. Els nens semblen contagiar-se de la mandra i el silenci banyant-se dins l’aigua quieta sense fer esvalots.
La quietud ha provocat un emmandriment general que m’altera. Ni un xiscle, ni en esternut; res no gosa a trencar el silenci.
M’estiro a la tovallola, que m’ha comprat la dona, i em miro el banyador passat de moda i descolorit per l’ús quan escolto un lleuger i llunyà so que s’acosta per darrera. És un avió que amb els potents motors gosa a trencar la calma espessa que m’inquieta. Sense moure cap múscul ni obrir els ulls, cada segon l’intueixo més a prop, tant que la gent que tinc al costat comença a bellugar-se. Obro els ulls i veig l’aparell aproximar-se ràpid, sobrevolar-me i precipitar-se en el mar quiet, enmig d’una gran detonació. M’he quedat fred de cop i tinc la impressió d’estar vivint l’absurd.
Tots criden ara. Els nens neden embogits intentar arribar inútilment fins l’avió mig enfonsat mentre les seves mares els criden fent-los tornar.
L’aigua s’ha tornat fosca. Tinc por mirant l’escena des de la vorera. Sé que haig de fer alguna cosa. Penso en l’Elisa, la meva dona, que m’hauria llegit les intencions i m’obligaria a quedar-me assegut a la tovallola; i en els meus fills que em demanarien d’apropar-nos només una mica; fins i tot tinc un pensament per la Carmina i camino lentament cap el mar.
Una llengua d’aigua em llepa els peus, sembla que em demani que m’afanyi i m’hi llenço, ara ja sense pensar en ningú, només tinc por de no tenir prou força per arribar.
Les portes de l’avió s’han obert i m’arriben els crits dels passatgers i el xipolleig dels braços i peus embogits de la gent. Tots porten un salvavides de color groc, tots menys jo. Braçada a braçada vaig apropant-me a la gent que crida de pànic. Un cop puc engrapar-me a l’aparell, agafo aire per recuperar l’alè mentre la gent continua llençant-se a l’aigua empesa per les constants explosions que es produeixen dins.
Un cop he recuperat la veu i el cor deixa de voler-me foradar el pit, forço la gola per cridar i animar la resta del passatge a llençar-se a l’aigua d’una vegada.
_ No tingui por, senyora. Jo estic aquí. _ li dic a una anciana en plan Superman _ Agafi’s fort a mi _ no puc creure el que estic fent.
Una nena mig ofegada per la mateixa armilla que li va sis talles gran, plora demanant el seu osset. Nedo ràpid per atrapar-la abans no s’escoli per entre les obertures laterals i la tranquil•litzo donant-li l’os que treu el cap de dins la motxilla que porta lligada a l’esquena.
Un cop m’he assegurat que ja no queda ningú dins procedeixo a guiar el grup que s’ha anat formant al meu voltant fins la platja. Satisfet de mi mateix, amb la nena ben agafada, els animo a bellugar els peus i els braços per allunyar-nos de les detonacions, cada vegada més freqüents.
Sort que amb la companyia he fet tota mena de cursets! La meva dona, que es queixa de que no serveixen per res quedarà bocabadada quan em vegi al TN fent d’heroi. I la Carmina, la meva encarregada i amant; oh, la Carmina!
Poc a poc i, amb l’aigua encara en calma, anem arribant tots a la platja. Els banyistes escalfen els nàufrags amb tovalloles de bany i els nois de la Creu Roja, que han arribat fa una estona, ajuden a treure a tothom de l’aigua i fan les primeres cures als més histèrics.
Embolicat dins d’una manta _ tot i la calor que m’ofega _ veig com una hostessa, de cos angulós i faccions de nina, se m’apropa agraïda i admirada. Noto en la seva mirada que em vol besar, i està a punt de fer-ho quant sento un clàxon estrident que em fa apartar els llavis, perdent així l’oportunitat de besar aquella boca jove i rosada.
El clàxon torna a sonar insistent fent-me obrir els ulls. És el clàxon del meu autocar el que em fa tornar del son sobtadament. Precisament ara que m’havia lligat una hostessa! No podria durar més aquella visita? No he pogut ni llençar-me a l’aigua i ara amb més calor que abans, emprenyat i suat com un tall de cansalada he de tornar a la feina i aguantar els càntics i acudits rancis amb que m’obsequien els passatgers.
Què hi farem!
Una dona puja ensenyant-me una ampolla d’anís que li han regalat a la fàbrica.
_ Com és que no ha vingut amb nosaltres? _ s’estranya la dona _ Ha estat tan interessant... segur que li hauria agradat.
No tant com l’hostessa, penso frisant per un bany de mar i una cervesa glaçada.
