Penjat!

Un cop de fre, sobtat i sec, em fa despertar aferrant-me al seient d’immediat. El xiscle esgarrifós de les vies ha posat en alerta tot el passatge que, amb l’ensurt, criden de pànic. Em sento la frenada a l’estómac i les orelles em xiulen dolorides.
Mils de guspires salten rere el vidre de la finestra en una frenada sense fi que ens manté enganxats amb força als respatllers dels seients.
No puc mantenir la calma i intento avançar fins la sortida sense èxit. Miro al final del tren i veig, alarmat, com els vagons s’enlairen darrere meu enmig d’un esclafit ensordidor que dibuixa una ganyota en les cares dels qui intuïm el xoc final.
Un estrepitós cop posa fi a la velocitat. La pressió que ens mantenia enganxats als respatllers cedeix de sobte i sortim disparats pels aires junt amb els seients que, inexplicablement, es desenganxen de terra i surten expel•lits convertint en ferralla tot el que ens envolta. Tot d’una el tren s’atura i tot el que volava ens cau al damunt.
No sé quant temps portem aquí atrapats. Dec haver perdut el sentit perquè ja no veig claror de dia. Els crits de pànic ara només són laments. Sento un plor a prop que m’activa de nou els sentits.
_ Qui plora? _ dic estúpidament sense poder-me bellugar.
_ Aquí, estic atrapat entre els seients! _ diu una veu dolorida.
Intento desfer-me de tot el que m'atrapa. Un seient enorme em trepitja el peu esquerre i el gust de la sang em fa marejar.
_ Ves parlant, no t’aturis _ li dic mentre intento moure el seient que m’atrapa.
_ No em sento les cames, no em puc moure _ torna a lamentar-se mentre m’allibero.
M’enfilo per la ferralla sagnant quan localitzo al noi que em parla.
_ Tranquil _ li dic sense convicció.
_ QUIET! _ em diu enèrgic _ No et belluguis més o tot se’n anirà avall _ fa assenyalant-me amb el dit la finestra trencada en mil trossets.
_ Collons! _ S’ha trencat el pont i el nostre vagó penja vacil•lant apunt de caure al buit.
El noi plora en silenci; atrapat i resignat des de fa hores mentre jo em paralitzo de pànic.
_ D’on surts tu. _ diu acollonit.
_ No... ho sé... _ faig atordit _ crec que he perdut el sentit.
Una foguera crema al fons del precipici, és un vagó el que crema. Mirem al fons, tots dos alhora i, empassant saliva, em decideixo a moure’m.
_ Què et sembla si comencem a treure, amb compte, tot el que tens al damunt.
_ No, no te m’acostis! _ crida insegur.
_ Jo ho veig des d’aquí i la veritat és que no és gens difícil deslliurar-te _ l’enganyo per donar-li confiança.
_ NO, no! Deixa-ho córrer. _ fa sense cap convicció.
_ Va tio, que no passa res! No et caguis ara. _ li faig tocant-li l’espatlla.
_ Tu estàs tocat! Fuig ara que pots. _ ploriqueja mirant per la finestra mentre començo a treure entrebancs per alliberar-lo.
No sóc cap heroi, eh? Però si no el trec tampoc puc sortir. Em trobo dos seients darrera d’ell. Només el puc tocar amb les puntes dels dits i si no començo a desfer aquest embolic aviat anirem tots dos precipici avall sense remei.
Penso en els de casa: la mare sempre tan pesada dient-me que no arribi tard sense avisar...
Avisar!
El mòbil!
Com no ho he pensat abans; que en sóc d’estúpid!
Deixo caure lentament per la finestra una barra de subjecció i uns fluorescents i em busco el mòbil per les butxaques quan sento un helicòpter que s’apropa amb un focus potentíssim cercant vida entre els vagons penjats. Amb l’emoció, el telèfon em rellisca de les mans; l’escolto rodolar fent trompades fins el fons del tren.
_ No se t’acudeixi fer cap moviment innecessari més! _ m’amenaça el noi sense contemplacions, crec que es penedeix d’haver-me trobat.
_ Tranquil! _ li faig alçant lentament els braços mentre sentim com l’helicòpter s’allunya.
Només la claror del foc ens il•lumina les cares i tot i que tinc molta por, segueixo llençant ferralla al buit sense deixar-me intimidar.
Sembla que l’espetec de les coses que llenço ha fet tornar l’helicòpter, que s’apropa enfocant-nos directament. La claror ens fa tancar el ulls i protegir-nos-els amb les mans. Un bomber ens fa senyes mentre em sento tan feliç que saltaria.
_ Guaaala, tio! Borra això, vols? Treu, treu! _ diu en Marc llençant el cap enrera i fent cara de fàstic.
_ Què passa tio, no t’agrada o què?
_ És massa irreal, tio!
_ Doncs a mi m’agrada.
_ En un moment com aquest estaries tan acollonit que no et podries ni moure. Com vols fer creure que et posaries a saltar? _ assenyala tot el que he escrit amb menyspreu.
_ No sé... _ li dic repassant frase per frase.
_ Com, que no saps? Què no veus que si llegeixes en veu alta això de que en un moment com aquest penses en ta mare tota la classe es farà un fart de riure? Si almenys pensessis en una tia...!
_ Tu el que vols és fer-me dubtar i que no me’n surti. Sempre em fas el mateix.
_ Fes el que vulguis, tio, però jo de tu ho escriuria menys dramàtic si no vols un cate. _ m’aconsella mentre tanca la porta per deixar-me sol; sap que ho necessito per concentrar-me.
Repasso tot el que he escrit i ho començo a trobar tot patètic. Primer li canvio el final, després el començament i acabo per fer un altre relat més creïble i menys sensacionalista.
Això és!
És massa sensacionalista.
Estripo el full i torno a començar. Escric un conte de campaments i d’un campionat de bàsquet on coneixíem un grup de noies russes que enamoren.
Rellegeixo i no m’acaba de satisfer, però ja no tinc temps de tornar a escriure res més. És massa tard per tornar-ho a intentar.
Demà serà un altre dia!
El profe ha penjat al passadís els treballs més ben redactats i les històries més bones. No fa ni tres dies que els vam entregar i ja els han corregit. Miro els contes penjats i un em crida l’atenció.
És el conte que havia estripat!
El sensacionalista i patètic conte de merda que en Marc m’ha copiat no sé, encara, de quina manera.
Miro d’enxampar-lo quan el veig fugint pel passadís del vestidor de les noies. Faig drecera pels lavabos i el veig venir corrents directament cap a mi mirant enrera per esquivar-me quan l’atrapo pel coll de la camisa .
_ Què, Marc? Com que era patètic, eh?
_ Tio! Ho has d’entendre, tio. A tu sempre se t’ha donat tan bé escriure..., en canvi a mi em costa massa _ empassa saliva mentre l’encasto contra la paret del vestidor.
_ Tu sí que ets patètic! _ li dic amb fàstic.
_ Tioooo!
_ Com l’has pogut copiar tan bé?
_ El vaig gravar mentre el llegies _ diu tancant els ulls esperant una plantufada.
Faig mitja volta i el deixo recomponent-se la roba.
Estic content!
Me l'han penjat!