L’insomni

Des de petita que pateixo d’insomni. És una qüestió que ja tinc resolta de fa anys. No, no és que ara tingui una solució fàcil per dormir, no, el que passa és que ara ho he acceptat i ja no m’afecta el fet de adormir-me just quant m’haig de llevar. Tot i així no puc evitar fer capcinades en qualsevol lloc.
Un dels meus llocs preferits per contar figues és el tren de rodalies que em porta tots els matins fins a la feina. Quin plaer! Amb aquella música soporífera, l’escalforeta dels vagons i el murmuri relaxat de la gent matinera. Una delícia! Espero aquest moment durant tota la nit.
Tinc un rellotge intern que em desperta just en el moment que el tren s’atura a l’Arc del Triomf. No cal ni que m’amoïni; sé que sempre serà així.
Però els temps canvien i els rellotges biològics també s’espatllen. Aquest matí una mà càlida m’ha tocat just quan les portes del cotxe es tancaven.
_ Avui t’has adormit. _ em diu una veu acollidora i tendre.
Miro al propietari d’aquella veu càlida i amable. Entre angoixada i sorpresa li dono les gràcies sense atrevir-me gaire a mirar-li els ulls. Està tan bo que em fa vergonya dir res més i, quan sembla que em decideixo a dir alguna cosa coherent sense entrebancar-me, el noi somrient, m’avisa amb la mà de que ja estem a punt d’arribar a la Plaça Catalunya. Jo baixo per fer el trajecte de tornada mentre ell queda dins mirant-me i somrient. Quin somrís!
Llàstima! Un dia que un tio em diu alguna cosa i jo emmudeixo com una soques.
Al despatx vaig tot el dia amunt i avall sense acabar d’enllestir cap de les feines que tinc encomanades. Tinc el cap al tren i el dia no acaba de passar.
Els companys avui estant manifestament esverats. Sembla que en Quim Martínez s’ha presentat a treballar disfressat amb uns bermuda i uns mitjons de coloraines que han disgustat el gerent. Diuen que l’ha cridat al despatx, que els crits es sentien des de la planta setena. Jo no he sentit res, i es que estic tan bé recordant aquells ulls que des de dins del meu cap em diuen que desperti.
Segur que ell ja fa temps que em mira dormir; d’altra manera no sabria a quina estació baixo cada dia. Oh! Això vol dir que li agrado. Segur que deu ser això! Ja tinc ganes que sigui demà i tornar-lo a veure i dir-li... que sé jo, ja se m’acudirà alguna cosa per dir sobre la marxa.
Avui a estat la primera vegada que una ma masculina em desperta amb tendresa. I quina tendresa!
A l’oficina hi ha corredisses, sembla que en Quim està a punt de sortir de l’ascensor. No sé a que ve tanta expectació. En Quim sempre va mig disfressat i mai no havia aixecat tanta expectació com avui. Les portes de l’ascensor s’obren deixant-lo sortir, somrient i altiu.
_ El nostre “amo” m’ha felicitat per les meves idees innovadores i per la meva original forma d’actuar i vestir. Sembla, això és el que diu el “gran amo”, que li dona a l’empresa un aire innovador que tots hauríeu d’imitar.
Va caminant entre les taules donant puntades de peu a l’aire i bellugant les espatlles d’un cantó a l’altre fuetejant una corbata de coloraines mig arrugada. Armat amb una rialla irònica poc usual en ell, la deixa sobre la taula d’en Pascual que l’accepta complagut. I és que el Pasqual és un pilota. No sé, crec que li hauria pogut regalar a qualsevol altre i no a l’insuportable del Pascual.
La veritat és que avui no estic per res. Només penso en aquells ulls i aquelles mans suaus que m’han esgarrifat tota, aquest matí. No puc esperar a demà per tornar-lo a veure. No puc deixar de pensar en ell.
Encara que sembli impossible demà ja ha arribat. Estic a l’estació esperant de topar-me amb el meu príncep blau; l’home dels meus somnis; la meva mitja taronja. Oh, quin patir!
Miro i remiro inútilment per tot arreu sense èxit. M’he posat el meu millor vestit i no és precisament el més adequat per anar en tren, però el vull impressionar. El meu tren arriba puntual i pujo al vagó pensant que potser ell ja hi és des de una altra estació.
Aquesta vegada em quedo dreta per poder-lo localitzar amb un cop d’ull però no hi és. Miro i remiro inútilment entre la gent.
M’assec decebuda mentre sona la soporífera i relaxada música amb la que estic acostumada a relaxar-me a aquesta hora quan el veig pujar al vagó. El cor em va a mil i em sento bullir la sang en precipitar-se directament a les galtes, quan s’acosta per saludar-me i fer-se un lloc al meu costat.
Oh, Deu! Això és molt més del que jo esperava.
_ Què, avui no dorms? _ una rialla m’ensenya tota una filera de dents blanques i ben alineades.
_ Esperava poder-te donar les gràcies. _ No se m’acut res més, tot el dia esperant i tota una nit d’insomni per comportar-me com una figa. No m’ho puc creure!
_ Si vols ens trobem a migdia i dinem junts. _ diu ell molt predisposat. Es mostra tan segur que m’espanta.
_ Doncs... avui no sé com ho tinc. _ sóc estúpida! Definitivament no hi toco.
_ Mira aquí tens el meu número de la feina i el del mòbil. _ m’acosta una targeta de visita que agafo sense aconseguir que es noti que em tremola el pols _ Truca’m a mig matí i quedem en algun lloc, eh?
Es diu Marck. Les lletres del seu nom em ballen davant dels ulls desperts i rojos de vergonya quan m’agafa la mà tremolosa amb suavitat fen-la reposar entre les seves mentre somriu per l’èxit del meu evident neguit. El miro inquieta i tremolosa amb por de que les cames no em responguin quan m’aixequi per sortir. Tota jo faig figa.
_ Ep! Que tornaràs a passar-te d’estació. _ quan em deslligo de la seva mirada per sortir del tren em sento més estúpida que mai.
Quin paperot que he fet!, no he estat capaç de seguir-li la conversa: he quedat al•lucinada amb la seva veu captivadora i m’he encegat amb el seu tacte càlid. Deu pensar que sóc estúpida; quina vergonya!
Quan arribo al despatx en Quim em mira el vestit amb una certa ironia.
_ Què vas a un casament, Yola?
_ No siguis impertinent, Quimi, què no estic d’humor _ faig fastiguejada per la poca desimboltura que demostro en els moments àlgids.
_ Què teeeens avui? _ fa en conya _ Explica-li al Quim tot el que et passa, bonica.
I jo que estic empassant-me les llàgrimes des que he baixat del tren em deixo anar com una beneita.
_ Agafa aquest número i truca’l ara mateix _ m’ordena onejant un kleenex com una bandera.
Em sento tan malament mentre m’acosto al restaurant on em quedat que no sé si tornar-me’n. Només em cal pensar en els seus ulls per decidir-me a continuar.
Quan entro ell ja hi és i mentre segueixo al cambrer que m’acosta a la taula el veig alçar-se i avançant per rebre’m m’engalta dos petons que em tornen a desarmar de nou.
Escolto en Mark afalagant-me. Em cremo amb la mirada d’en Mark que em despulla. Em fonc en el tacte d’en Marck que em destarota.
Xerrem i xerrem durant hores. Sembla que ens coneguem de tota la vida i després de la timidesa inicial m’he llençat del tot sense adonar-me que ja m’ha passat l’hora de la feina.
Demà l’encarregat em llegirà la cartilla però això serà demà; ara no m’amoïna gens.
Fa tres mesos que dura aquest flirteig, ens seduïm a tot hora; tots els dies i això funciona. Estic fascinada! S’ha comprat un cotxe esportiu de color cirera. Semblaria que això m’hauria de satisfer, però no és així.
Des que el conec que la conversa m’impedeix clapar-me al tren i ara ja no dormo ni de nit ni de dia i amb el cotxe nou les perspectives de poder tornar a seure al meu vagó i adormir-me escoltant els clàssics i el sacseig de les vies en contacte amb les roderes, s’han esvaït del tot.
Faig unes ulleres llargues i fosques que espanten. Trobo a faltar la musiqueta anestèsica, l’escalforeta del tren, el brogir de la gent, els captaires d’harmònica i bombí i aquella sensació càlida de quan m’arribava la son.
Aquesta tarda m’he proposat parlar-ho amb en Marck. No puc continuar més temps sense dormir. Això no té remei! Hem d’acabar.
S’ha fet un fart de riure. No vol entrar en raó i diu que el que em cal és un psiquiatra especialista en trastorns del son. L’Estivill, diu. Aquest tio està boig! Definitiu!