MARE, QUÈ SÓC?

_ No sé què hi fas al llit tot el dia sense fer res. _ li cridava sa mare des del llindar de la porta del dormitori totalment desendreçat. _ fa dies que t’excuso a la feina i ja no sé que més els puc dir als teus companys.
_ Deixa’m, vols? _ somica tapant-se el cap amb els llençols.
_ Ja n’hi ha prou de romanços! Alça’t immediatament si no vols que et tregui a trompades! _ exigeix la dona estirant-li l’abrigall.
_ No puc tornar a la feina, mare! Primer m’haig d’aclarir. _ Torna a somicar penosament.
_ Tens quasi trenta anys, estudis, una feina boníssima a l’aeroport i un munt d’amics que no paren de trucar-te. Si no els truques aviat m’enviaran una patrulla; deuen pensar que t’he segrestat o, pitjor encara, que m’he desfet de tu amb tants anys que fa que predico que no t’aguantaré trenta anys més a casa. _ s’esgarrifa en pensar-ho _ I es que ets un pesat, nen! A tu el que et passa és que necessites una noia de la teva edat: que et mimi, que t’abraci, que... bé ja m’entens.
_ No mare, qui no m’entens ets tu. _ Treu el cap de sota l’abrigall i li brama perdut: Tinc una crisi d’identitat. No sé com sortir-me’n.
_ Una crisi d’identitat, dius? _ la dona seu al llit astorada i confusa _ No tenia una crisi d’aquestes el gos de la tieta Carme? Sí home!, li feien por els altres gossos perquè es pensava que ell era una persona, fins i tot s’espantava d’ell mateix quan es mirava al mirall i la tieta els va haver de tapar tots. _ es va fer un silenci dens mentre en Quim sortia d’entre els llençols per seure al costat de la dona _ És això el que et passa nen? No creuràs que ets un gos, oi? _ va fer alarmada tapant-se la cara amb el colze per amagar les llàgrimes que començaven a brollar-li sobtadament.
_ No dona! Com vols que sigui això? _ li acaricia les mans i s’hi apropa per abraçar-la.
_ Estàs molt malalt, oi nen? _ s’alarma encara més la mare notant-lo indefens enmig de l’abraçada.
_ Saps mare, hi ha homes masclistes que peguen les dones o les humilien manant-les i anul•lant-les el caràcter. N’hi ha d’altres que menyspreen les dones i ningú no ho diria fins que en fan alguna de grossa. Hi ha feministes que menyspreen els homes tant com els masclistes a elles i entre aquest grup i l’altre hi ha gent que sense fer distinció de sexes, protesta i lluita per la igualtat.
_ No sé on vols anar a parar, nen, però m’estàs espantant molt. _ diu la dona tremolosa.
_ Deixa’m dir, mare! _ demana inquiet _ Hi ha gent racista que parla obertament del menyspreu que li provoca les persones d’altres races i n’hi ha que tot i negar ser racistes, li fa un cert fàstic seure al costat d’un negre o un moro en el metro, el bus o l’avió. A l’altre banda, trobem la gent que lluita contra el racisme, que s’agrupa en organitzacions i fa costat als immigrants que arriben sense res alleugerint les seves misèries. No sé, tothom és alguna cosa.
_ I tu què ets? _ li fa, acollidora, mentre li grata suaument el clatell que, estratègicament, li ha anat col•locat sobre el pit.
_ Jo no sóc res! Ni racista, ni antiracista; ni masclista, ni antimasclista; ni feminista, ni antifeminista; ni catòlic, ni anticatolicista.
_ Ni catalanista? _ diu la dona llençant-li un raig de llum.
_ Sóc català però no sóc catalanista, ni anticatalanista.
Està desfet. Fa dies que li volten un munt d’idees contradictòries pel cap, més pròpies d’un adolescent que d’un jove de certa edat.
_ Tots som racistes i antiracistes; masclistes i antimasclistes; religiosos i agnòstics... No per no manifestar-te en contra o a favor d’alguna cosa has de ser d’un bàndol o de l’altre.
_ Calla mare que encara m’emboliques més!
_ Jo et diré una cosa que he descobert que ets i t’ajudarà força a superar aquest mal pas pel que travesses.
_ No crec que hagis pogut trobar res per mi en tan poca estona; jo fa dies que li dono voltes i encara no he trobat res adient al meu caràcter.
_ Jo sí fill meu. Ets un pallús! Saps?, només cal que surtis del llit i vagis a pencar, perquè el que sí ets és un gandul i un embolicaire enredamares que amb qualsevol excusa t’agafes cinc dies de festa, amb menjar calent i un llit del que no saps ni canviar els llençols.
_ Mareee!
_ Cada sis mesos m’enredes amb alguna excusa per no treballar. Així van les companyies aèries! _ rebufa enèrgica _ Aquesta és la última feina que perds en aquesta casa. Si t’acomiaden ja pots anar fent les maletes i buscar-te un altre lloc per passar les teves crisis d’identitat.
Torna a tapar-se el cap amagant una rialla que no ha pogut reprimir. Aquesta dona sempre li enxampa les excuses.

AL METRO

Avui el cotxe m’ha deixat tirada. No hi ha hagut forma de posar-lo en marxa. Un home, en veure’m incapaç, s’ha acostat per fer-me tot de recomanacions que no m’han servit per res. La clau no feia cap contacte i després de fer-me obrir el capó i embrutar-me les mans de greix ha marxat deixant-me sense saber què fer.
He donat una puntada a la roda i he marxat en direcció al Metro. Si em donava pressa encara podria arribar a la feina sense més entrebancs; només havia d’alleugerir el pas i deixar de compadir-me.
Amb la motxilla davant del pit (diuen que al Metro hi ha molts cacos) m’he col•locat a l’andana. Per un moment he tingut por de caure a la fossa oberta i plena de vies.
Quan accedeixo al tren busco on seure, però hi ha massa gent dreta. Lluny, al fons, veig un espai on poder seure, la gent, però, se’l mira sense acostar-s’hi. El seient deu d’estar brut o el passatger del seient del costat deu fer pudor, qui sap. Entre parada i parada m’hi vaig acostant; les sabates em fan mal; no he vingut gens preparada i vull seure.
Un home d'edat avançada dorm tranquil fent equilibris per mantenir-se assegut enmig del son. No sé que caram hi fa la gent mirant-lo, pobre! Només és un vellet, no entenc perquè ningú no s’hi vol asseure al costat.
Tot d'una m'agafa un rampell i em faig espai per accedir-hi. M'hi assec i els miro a tots heroicament, demostrant a tothom que els vells no mosseguen; que no passa res per seure-hi a prop.
La gent, tot d’una, s’altera. Hi ha un cert murmuri en l'ambient, una remor insospitada. Els que llegeixen miren per damunt del diari i els que escolten música sembla que afluixen el volum dels aparells de butxaca. Esperen alguna cosa que se m'escapa. Estan expectants.
Ara sóc jo el centre de les mirades. La gent ja no mira el vell, només em miren a mi, sense embuts. Quina cara! Pobre home!
Tot d'una l’homenet es recolza accidentalment sobre el meu muscle incorporant el cap, espantat, i acomodant-se ràpidament perquè l'incident no es torni a produir. No passen més de deu segons que torna a recolzar-se de nou fent el mateix moviment brusc per guardar de nou l'equilibri.
A hores d'ara ja m'he adonat del perquè ningú volia seure al seu costat. Em sento ridícula veient les mitges rialles dels executius i oficinistes que ocupen el vagó. No sé per què sempre m'han de passar aquestes coses. Jo que volia donar una lliçó de civisme i urbanitat a tot aquest personal i ves per on la lliçó me l'estan donant a mi, per cretina i sòmines. M'està ben empleat!
Mentre els pensaments se'm van fent aspres, l'home es va instal•lant amb comoditat sobre’s la meva espatlla, recolzant el cap ara ja sense ensurts.
Tot el vagó amb els diaris i llibres davant de la cara per amagar-los les mitges rialles. Sembla que esperen impacients la meva reacció i jo per no trair-los alço el muscle sobtadament fent-l'hi rebotar el cap. L'home es torna a incorporar deixant-me l'espatlla lliure i dolorida.
Miro el rètol lluminós que m'indica que haig de baixar a la propera estació, rebufo alleugerida i miro de passar amb dignitat aquells pocs minuts que em falten.
Em sento les galtes bullents i la suor lliscant per l’esquena, tot i que al vagó hi ha aire condicionat.
Quan em començo a recompondre sento el pes del cap de l'home que es torna a acomodar sobre la meva espatlla. Ara jau tranquil•lament sense fer cap cas de les estrebades brusques que de tant en tant li propino sense pietat.
Això no em pot estar passat..., és tan absurd!!!
Tinc ganes de plorar.
Les mirades indiscretes em tornen a ruboritzar i el meu orgull fastigós m'impedeix alçar-me. Què en sóc de soques!
Una veu metàl•lica m'anuncia que ja puc deixar el tren. Espero a que s'aturi del tot sense moure cap múscul que pugui espantar el vellet, que dorm tan plàcid que fins i tot em ronca a l'orella. Quan el tren s'atura i les portes ja estan del tot obertes, m'alço tot d'una deixant que el pobre ancià, desvalgut i indefens, caigui rodolant per terra.
No he sentit cap rialla, però sé que tots es moren per fer-ho.
Ja fora del vagó miro a dins i veig com la gent continua impàvida, mira el diari o alça el volum dels walk-mans esperant una nova víctima que els faci el trajecte més amè.
Jo, per la meva part i per si un cas, a partir d’aquest moment viatjaré còmodament dreta.