Renoi, quin dia!

El despertador ha sonat puntual, com sempre, i tot i que tenia molta mandra m’he alçat del llit tot seguit, sense fer el ronçu. He alçat les persianes per veure el dia; i fa un dia esplèndid, pler de llum i color. Què més vull!, tot apunta a que avui serà un dia fabulós, estic optimista; això és estrany en mi i m’agrada.
Després d’esmorzar bé i rentar-me les dents, em miro al mirall, i em trobo tremendament atractiu; com si aquesta nit m’hagués tocat un àngel.
He decidit posar-me aquella corbata nova que em va regalar la Mercè el dia del meu aniversari. Sempre l’he trobat massa llampant però avui, així tan optimista com estic, em posaria fins hi tot uns pantalons de pell de serp.
El nus m’ha portat més feina que de costum, i sense adonar-me m’ha anat passant l’estona tontament, fent i desfent, com si no n’hagués portat mai; fart com estic de dur-ne cada dia. El maleït nus se’m resisteix i em farà fer tard a la feina. Em poso l’americana gris i surto corrents escales avall, sense esperar l’ascensor.
El carrer està com sempre; no hi ha gaire gent, només els habituals. A la parada de l’autobús em trobo amb les dues veïnes de l’àtic que fan camí amb mi tots els matins. Avui les trobo sorprenentment rialleres, em miren i riuen sense pudor. I és que avui estic tan atractiu que ni elles, sempre tan callades, no poden resistir-se a fer-me una rialla.
L’autobús a arribat puntual just quan jo arribava a la parada, un minut més i hagués fet tard.
L’Eulogi, el conductor, m’ha saludat amb un aire irònic que m’ha donat encara més seguretat. M’assec al mateix lloc de sempre, just al darrere del conductor, que de tant en tant em mira pel retrovisor interior i em somriu. La gent em mira, alguns em fan ganyotes i veig a l’Eulogi que, des del mirall, em diu si no tinc fred. Fred?, penso jo, però si fa un dia esplèndid!
En obrir-se la porta, per deixar entrar una altra tongada de gent matinera, sí que noto una fresca que em puja per les cames, però les rialles de les dones que pugen al bus em distreuen i em fan sentir molt més atractiu del que jo ja en tenia evidència.
_ Segur que no tens fred, Quim? _ em torna a preguntar rient.
_ No sé que t’agafa avui amb el fred, que no veus el dia tan maco que fa. _ dic jo mig empipat, mentre s’obren de nou les portes, i un aire desconegut i alarmant em puja per les cames. Miro a vall, com per veure l’aire, i veig que vaig sense pantalons; amb les preses me’ls he deixat a sobre del llit.
Estic perdut! Tots i, sobretot totes, em miren rient. Sóc l’alegria del matí, els he alegrat el dia, segur! Avui a tots els despatxos i comerços de Barcelona es parlarà d’un gamarús atractiu que s’ha deixat de posar-se els pantalons.
Miro de no exterioritzar el meu sobtat pànic, quan me n'adono de que només falten tres parades per arribar a l’oficina. M’és molt difícil dissimular l’angoixa i el terror en sentir-me nu, quan recordo, que justament al davant de la propera parada cada matí miro els modelets estridents d’un aparador. Calculo l’estona que trigaré a alçar-me i baixar quan el conductor em diu: Aquesta no és la teva, tu sempre baixes a la propera.
_ Sí, però avui fa tan bon dia que he decidit anar a la feina tot passejant _ li dic decidit, mentre escolto les rialles mig contingudes de la gent.
Baixo corrents i m’escolo, de pressa, dins la botiga de roba. Una dona armada amb una escombra em fa fora pensant que sóc un exhibicionista matiner. L’hi intento explicar que no vaig sense pantalons per gust, que me’ls he deixat accidentalment. Quan s’adona de la urgència i després de fer-se un fart de riure, em deixa entrar.
En aquells prestatges plens de roba no hi trobo res que s’adigui amb la meva americana. Els pantalons que hi veig son de tipus vermuda com els que porten els xicots que viatgen amb monopatí. No puc triar gaire, en aquest local no hi trobaré res escaient, però no tinc cap més opció si no vull fer tard a la feina.
Mig amagats entre un munt de pantalons d'okupa i uniformes de skater, veig uns pantalons grisos que fan joc amb el color de la meva americana; els estiro de la pila i me’ls miro desesperat. No pot ser que tot això m’estigui passant a mi! Miro al meu voltant per tal de trobar la càmera que m’està filmant per un programa còmic de la tele.
Definitivament no tinc cap més remei que posar-me’ls i sortir corrents cap a la feina. Els pantalons se les porten! Tallats pel turmell deixen al descobert els meus mitjons blaus amb ratlles grogues; precisament avui m’he hagut de posar aquests mitjons! Unes butxaques enormes van des de la cintura fins els genolls, tancades per un botó lila. Estic patètic! No sé si no seria millor arribar a la feina sense pantalons i explicar el que m’ha passat, riurien una estona però no passaria d’aquí. No m’atreveixo a fer-ho, sóc massa tímid.
La gent que abans reia ara em fa fàstics.
Ja faig deu minuts tard i encara em falten tres xamfrans per arribar al despatx, respiro fons i desitjo que el gerent no vingui avui a la feina; que s’hagi adormit o que la seva dona estigui de part, qualsevol cosa, però que no vingui.
El primer que veig quan travesso la porta de la oficina és la seva cara de gos. No sé si està sorprès o irritat. Del que estic segur és de que m’espera una de grossa. Els companys riuen per sota del nas mentre jo avanço pel passadís en direcció al despatx del cap, que em sol•licita amb una mirada que fa por.
_ Segui sis plau _ m’ordena taxant.
Quan sec els pantalons fan un soroll esgarrifós que m’incomoda, però ja no ve d’aquí, segur que avui m’acomiada.
_ Senyor Martínez, suposo que ja sap que aquesta és una empresa molt seriosa. Tremendament seriosa. _ puntualitza mentre el meu peu dret es col•loca de cara al carrer _ Des que vostè ens va demanar feina, he valorat mol els seus projectes innovadors. Ha donat un gir rotund a la nostra manera de funcionar. - (ara ve quan em dirà que ja no em necessita més) intueixo jo _ Tots ens hem acostumat a les seves extravagàncies, Sr. Martínez, però el que no li permetré es que porti penjat de la corbata el nostre ant-logo.
Em miro la corbata i no m’ho puc creure.
_ Nosaltres fabriquem pots d’esprai, Martínez, i la seva corbata està plena de pots convencionals que no s’adiuen en res amb la imatge d’aquest negoci.
Em trec la corbata plena de pots i pinzells degotant color per tota la superfície i en faig una pilota que guardo dins de la butxaca més fonda dels meus pantalons que, sobtadament, fan somriure el gerent.
_ Porta uns pantalons fantàstics! _ diu admirat _ m’agrada el seu estil Sr. Martínez.
Bufff... No m’ho puc creure! Em pessigo per despertar, no sigui que encara no m’hagi despertat i aquest episodi surrealista no sigui res mes que un malson, però no..., malauradament estic ben despert. I es que els jefes estan tots ben tocats de l’olla!