Perquè avui és com sempre.

Sempre he estat negat pels viatges; un núvol gris m’ha coronat en tots els esdeveniments _ tant els importants com els intranscendents.

El pare tenia una vinya a Alella. Una vinya preciosa, neta, verda; amb el millor raïm de la contrada. El pare se’n sentia tan orgullós...! Quan feia festa a l’escola hi pujàvem amb el cotxe de línia per arribar més d’hora. Vam coincidir un parell de vegades que tot just pujàvem al cotxe, un núvol descarregava negant-nos la vinya. L’avi es va esverar cridant ximpleries i dient que jo els duia la pluja.

_ Al noi el deixes a casa fins a finals d’Agost o ens farà malbé la verema. Si ens comença a ploure tant, el vi ens sortirà aigualit i la vinya s’omplirà d’erugues. _ cridava l’avi mirant-me amb despit.

_ Ximpleries _ em defensava el pare amb la mosca al nas.

De més gran vaig voler ser pescador i el pare em va buscar una feina a la barca d’en Pere Rauxa, un sardinaire molt amic seu. Alt i gros com un gegant amb unes manasses peludes de dits gruixuts, que reia de la llegenda que de mi corria per tot el Maresme. Vaig estar content de poder trobar una feina i aprendre un ofici.

La mare em va acomiadar amb llàgrimes als ulls donant-me un farcell amb una llesca de pa i una arengada mentre mirava el cel blau i net de núvols.

Tot just vaig posar un peu dalt la barca un tro em va encongir l’esquena i em va esgarrifar la pell, vaig mirar el cel, igual que hi miraven la resta de la tripulació i afortunadament el cel seguia net i ple de sol. El patró va fer una forta i esgarrifosa riallada:

_ Vine, noi _ el vaig mirar mentre m’assenyalava directament als ulls des del darrera del timó.

_ A mi? _ vaig fer poruc.

_ Sí, noiet, a tu, a tu.

_ Aquest és en Pepitu, l’hereu d’un molt bon amic; el meu millor amic. _ va cridar per presentar-me a la resta de la tripulació _ Des d’avui seràs el meu fillol i et diré Pitu. _ va fer orgullós i eufòric.

No estàvem ni a cinquanta milles de terra que la negror ens va embolicar en la tempesta més gran que el llop de mar havia presenciat mai. Amb les manasses ben agafades al pal major bramava improperis que m’apuntaven directament com bales de canó, mentre el patró veia enfonsada la seva barca.

El pobre home, sense barca que flotar, es va convertir en assidu a les tavernes del port. La gent es compadia de la seva sort mentre ell bevia i contant, a qui el volgués escoltar, com un dia ho havia perdut tot, per donar feina a un “crida-tempestes”.

Bé, res... que tinc la negra, ja ho he dit. No m’he enfilat mai dalt d’un avió (per si de cas i perquè els de casa no m’han volgut acompanyar). Mai he viatjat en cap tren de llarg recorregut i sempre que he volgut fer una excursió amb autocar ha plogut a bots i barrals. La meva dona, l’Antonieta, sempre havia volgut anar a Lourdes i li vaig prometre que hi aniríem per veure si em treia aquesta mala estruga. Va ploure tant metre hi anàvem que vam haver d’aturar-nos dos dies a Pont de Suert. Algú va fer córrer la veu i ens van fer fora de l’autocar; l’Antonieta plorava per no veure complert el seu desig més valuós. Res, que ens vam haver de conformar i tornar amb el cap cot cap a casa.

En podria contar moltes d’anècdotes però ara estic enfeinat, sembla que a casa es prepara alguna cosa important, no sé, a mi mai no m’expliquen res del que passa, però sé que en passa alguna. Les dones resen el rosari a la sala d’estat, els homes xerren del preu del lli, el cotó i després del Barça mentre un grup de gent del poble s’apropen al portal sense fer remor. La meva filla ha sortit a donar-los les gràcies _ encara no sé perquè _ mentre rep al xofer del cotxe mortuori que hi ha aparcat a la porta. M’he esgarrifat tot d’una; qui es deu haver mort? He preguntat a tots i no me’n han volgut dir res. Als vells ens deixen per ximples; es pensen que ens poden tractar com criatures!

He seguit al conductor i dos homes més fins la porta del meu dormitori. Renoi! Allí hi jau un taüt de caoba negre amb una creu daurada al mig.

_ Antonieta, reina, de qui és aquesta caixa?

La meva dona plora ofegant el dolor. No pot dir-me res ara, li resulta difícil emetre cap só, ho sé! Plora d’aquella manera que prem els pulmons i ofega els xiscles. Em sap tan greu veure-la tan afectada!, però em refaig de l’ensurt en mirar al meu voltant i veure que no falta ningú de casa. Els fills, la filla, les netes, els nets, el gendre i les joves, tots mudats d’en peu mirant com el taüt surt al carrer; no hi falta ningú de casa.

Tant bon punt fiquen el mort dins del cotxe un llamp trenca el cel fent un fort espetec que ens ha fet saltar de l’ensurt.

_ Pobre home, ni en el seu últim viatge s’ha pogut lliurar de la tempesta. _ diu en Jaume, un dels meus amics, a la seva dona que s’eixuga una llàgrima que començava a rodolar-li cara avall.

_ Sí noi! _ li contesta en Ton, un altre dels meus companys de “brisca”.

_ Saps com ha estat? _ pregunta ara en Miquel Fanals.

_ De sobte! Ahir es va adormir com de costum i aquest matí ja era fred. _ aclarí la Rosa, la dona d’en Jaume, ja mig recomposta.

_ Cada dia en queden menys. Els anem enterrant de mica en mica. _ li contesta en Jaume trist com no l’he vist mai.

Tothom obre els paraigües i parlen de mi com si ja no hi fos i jo no en tinc de paraigües! La gent no em respon, la pluja em deixa negat i la meva dona sembla una vídua; tan negra dins d’un cotxe envellutat.

M’hauria de sentir irritat i molest, en canvi estic tan tranquil i en pau que no em sembla estar en aquest món.