sábado, 21 de diciembre de 2013

PERSONES PER LES PERSONES.










Persones que tenim drets i deures, que necessitem representació, que triem els nostres dirigents per tal que ens representin.
El poble tria democràticament els seus representants i ells vetllen pel nostre benestar, la nostra estabilitat, la nostra economia,els nostres drets, d’una manera honesta.
Em triat malament, poble!
Parlo de persones, de defensar les nostres famílies, els estalvis que em guardat per un futur millor, les propietats i negocis que vam heretar les avis.
De que ens serveix posar una alarma al cotxe o a casa si els lladres els tenim a la Moncloa.
Els qui em triat per que vetllin per nosaltres ens estan robant. Ens han portat a la ruïna absoluta. Conxorxats amb bancs, jutges i empresaris, s’embutxaquen els nostres estalvis, ens embarguen els bens, ens deixen sense sostre i ja no tenim res que oferir als nostres fills que marxen a treballar a altres països.
Em fa molta vergonya veure com el nostre president surt als mitjans manipulant la informació, ironitzant i donant excuses increïbles. Però més vergonya em fa el poble que calla veient com cada dia els sous son més baixos i els serveis cada dia més cars, com ens ametrallen els mitjans amb noves estafes de dirigents, com ens trepitgen els drets i sols tenim deures.
El món polític esta podrit i aquí no dimiteix ningú!
En uns anys ens han deixat el país a la ruïna i cada dia ens informen de noves estafes provinents del partit del govern, bancs i empresaris.
Hem de pagar impostos perquè aquesta trepa de lladres els utilitzin per fer viatges privats, comprin propietats i s’embutxaquin sous abusius.
Si tinc un negoci i contracto un director comercial que em roba no dubto en denunciar-lo perquè no torni a tenir mai més una feina de responsabilitat i el faig fora immediatament. Els lladres han d’estar entre reixes i nosaltres acceptem abusos i deixem que els nostres butxins ens dictin les lleis.
Avui les dones tenim un dret menys dictat per lladres i corruptes.
Què ens està passant?
Què estem fent amb la lluita per la llibertat que van iniciar els nostres rebesavis?
Que en fem de la sang vessada?
Jo no puc ignorar que cada dia sóc un dia més idiota per permetre que qui m’ha de defensar i guiar, protegir, mirar per la meva estabilitat i grandesa personal, m’estigui donant pel cul.
Quan els dirigents ens han portat el país a la absoluta ruïna, el poble els ha de destituir.
No parlo de política, parlo de supervivència.
Retallades en sanitat, en personal sanitari, en mitjans que fan que haguem de suportar llargues llistes d’espera per medicina urgent.
Retallades en educació.
Retallades en beques.
Retallades de sous.
Retallades i més retallades quan escolto al Telenotícies com aquesta trepa de lladres han cobrat per feines que mai s’han fet o han inflat factures.
Els sous cada dia més baixos i els serveis cada dia més alts. Ja no sortim a gaudir del temps lliure per falta de pressupost que hem invertit en pagar la electricitat, el gas i l'aigua que ens surt a un preu de luxe.
Treballem i a dormir per no gastar.
L'únic negoci que funciona és el d'empenyorament.
Qui no ha hagut d'empenyorar o vendre una joia familiar per pagar un deute? 
Torno a dir que ja no és política, ara és el poble qui ha de prendre la batuta del país i empresonar aquests lladres perquè mai més puguin tornar a desmuntar i embrollar ni un Lego.
No comprenc com no hi ha cap líder que ens mogui cap a la sortida i la solució de aquesta estafa consentida!

sábado, 16 de noviembre de 2013

DESIG

Era d'hora. m'havien anul·lat una classe i vaig anar a fer un cafè al Bar Prim. La Rosa no callava; comentava els titulars del diari en veu alta i tots al bar rèiem per sota del nas. Tu i jo estàvem de cara en diferents taules i les nostres mirades es van fer còmplices. La Rosa ho criticava tot i tu buscaves la meva rialla amagada per riure amb mi.

Van passar mesos. No sabia qui eres. Res de tu. Sols aquella rialla subtil i irònica. I una tarda et vas tornar a creuar en la meva vida. Vaig reconèixer el teu somrís. Bonic. Va ser una creuada ràpida. Hem vas somriure com si em coneixessis molt i jo no recordava que haguéssim parlat mai. Vam passar un any regalant-nos somriures i jo cada dia estava més encuriosida. Et volia conèixer. Sabia que valdria la pena tenir-te un xic més a prop.
Un dia em vas cridar pel meu nom i em vas desarmar. Havies preguntat pel barri? T'havies interessat per saber qui sóc? I et vaig convidar a fer una birreta al bar Prim.Vam parlar i riure fins que vas lligar caps i et vas adonar de la gran diferencia d’edat entre nosaltres.

Se't va esborrar la rialla i et vaig sentir decebut. Vas tenir pressa a marxar i jo et vaig deixar fer. Caminava emprenyada i sola. Quina importància té l'edat quan connectes amb  ? 
Connectar és difícil i quan s'aconsegueix trobar algú 
amb qui compartir estones de xerrada agradable no 
entenc que collons hi te a veure la diferencia d'edat!

Caminava pensant en tot això quan em vas cridar quasi sense alè. Corries carrer amunt per atrapar-me. Respiraves fort per la correguda i et vaig donar el meu telèfon. Potser vas pensar el mateix que jo i l’edat va passar a no tenir importància. No ho sé encara. O potser va ser el desig. Sigui el que sigui... vas córrer en veure que patia pel teu desencís sobtat i per mi va ser important. Ens va costar quedar. Quan un volia l'altre posava alguna excusa i vam deixar passar el temps i amb el temps va néixer el desig.

Quan per fi vam accedir a trobar-nos el desig era tant fort que ens picava al pit. Em costava contenir les emocions. Em vas rebre amb els cabells molls, la casa feia olor de dutxa i sonava Ping Floid. Vam compartir conversa forçada i birra en aquell sofà tronat.
Et vaig acariciar els cabells humits, ja no parlàvem, sols ens miràvem amb desig. Les mans van ballar un vals pels nostres cossos; descobrint-nos el tacte i la pell. La roba ens va anar caient entre carícies i petons mentre el desig creixia i les emocions ens escalfaven la pell. 
El teu dormitori feia olor de canyella i maduixa. Una olor dolça i subtil que convidava al descans. Una espelma em deixava veure't entre ombres. No volia parar de mirar-te el plaer. Em vas fer l'amor amb tendresa; gaudint-me molt a poc a poc. Em vas llepar el cos sencer, em vas acariciar la pell fins a fer-la bullir, em vas estrènyer al teu cos fins que em vas escoltar cridar de plaer. Vaig dormir embolicada als teus braços. Et sentia respirar. De tant en tant em despertaven els teus petons, que lliscaven suaus pels meus ulls i els meus llavis. I més carícies, i més peons, i més petons, i més tendresa, i més petons, i més carícies, i més petons, i més petons que lliscaven de nou pel meu cos i més carícies que escalfaven el dormitori omplint-lo de nou d’udols i d'olor a plaer.

Amb la llum del matí tot es transformada. Les carícies i les mirades de complicitat es convertien en pressa i desordre i en la teva cara podia veure-hi dibuixada la por. Tenies pressa a fer-me fora. Els meus petons de comiat et sobraven trencant del tot la màgia d'aquella nit tant perfecta. Van ser poques vegades. Els teus prejudicis i la por es van encarregar de distanciar-nos del tot. 

Et recordo l'olor.

Et recordo la pell.

Et recordo els petons.

Et recordo el plaer.

Et recordo la pau.

I sobre tot et recordo la rialla, aquella rialla de complicitat i desig.

Gràcies pels bons moments.