Sons eròtics...

Quan ens miràvem hi havia guspires; ens costava molt defugir-nos la mirada.

Fèiem per trobar-nos i vam passar de no veure'ns mai a coincidir en qualsevol lloc tres cops al dia.

Un cafè portava a l'altre; llargs cafès de converses animades. Els cossos cada minut més a prop fins que em va dir que tenia parella; que no hi estava bé, que ja ho havien deixat en dues ocasions. Vaig marxar decebuda decidida a posar distancia. Distancia... jo no tenia perquè fer-ho. Era ell qui s'havia de guardar. Distancia... no volia que em fes mal. Mal? però si jo sols volia un amic de sexe! Segur? Sols era sexe?

Uffff... no n'estava segura. En altres ocasions no hauria dubtat, ni tan sols m'hauria afectat. Perquè em sentia tant decebuda si sols compartíem cafès i conversa! Què m'estava passant?

El cap en donava voltes. No podia dormir, sols pensava en aquella última confessió i no comprenia perquè havia flirtejat amb mi si ja tenia parella.

Em feia mal pensar en que havia de posar distancia i es que en el fons no ho volia fer.

Ens vam veure al vespre. Ell marxava de cap de setmana amb la seva noia però em volia veure el diumenge a la nit. Li vaig dir que si, que havíem de parlar molt, que necessitava algunes respostes, que em sentia molt trista des que sabia que tenia parella i que ens calia parlar molt. Em va abraçar per primera vegada. Va ser una abraçada molt intensa. Em va besar el coll i després els llavis. Aquell primer contacte amb la seva pell em va fer estremir tota. Vam estar molta estona abraçats. Els nostres batecs es van fer un i no veiem el moment de deixar-nos anar.

Em va escriure un SMS aquella nit demanant.me que no respongués però que m'havia de dir que portava la meva olor a la seva pell.

No vaig dormir.

Al dia seguen va trucar a la meva porta. Tan sols era dissabte i no comprenia que hi feia allà palplantat en mig del seu cap de setmana en parella. Estava trencat i content a l'hora. Va dir que no parava de pensar en aquell petó, que tenia sensacions i que no podia estar amb ella si em portava a mi al cap. 

Li vaig dir que era morbo, que havíem jugat molts dies i que segur que se'ns passaria si posàvem una mica de distancia.

El vaig fer fora, ens vam acomiadar sense tocar-nos, sols un adéu a desgana al davant de la porta però ni jo li vaig obrir ni ell feia el pas per marxar. Drets, davant de la porta tancada. En silenci. 

Quasi no podia respirar quan al campanar de l'església van tocar les dotze de la nit. Li vaig fer un petó als llavis desitjant-li bon any. Em va tornar el petó mentre em descordava la brusa i la roba ens va anar caient entre carícies  Vam intentar treure'ns les ganes i el morbo. En el fons desitjàvem que sols fos sexe i poder recordar aquell moment com un bon polvo. 

El vaig portar fins el llit pas a pas sense separar.me dels seus llavis ni els seus braços. El vaig notar tremolós i tímid  Tot en ell era tendresa. Vaig lluitar amb totes les meves forces però em va anar vencent: les seves carícies van guanyar les meves esgarrapades, els seus petons van guanyar les meves mossegades, la seva mirada tremolosa va guanyar la meva luxúria i a poc a poc em vaig adaptar a la tendresa. 

Em va fer l'amor i jo li ho vaig deixar. 

Em vaig sentir molt bé, massa bé!

Havia tingut sexe moltes vegades i amb  molts homes però tant sols dues vegades havia fet l'amor i sucumbir a tanta passió podia portar a l'amor i no em sentia preparada per enamora.me. 

L'amor és com una grip intestinal; no es pot evitar però si l'agafes l'has de passar com millor pots. I no em volia contaminar per cap virus.

Li vaig dir que marxés, que preferia que ens veiéssim un altre dia per parlar de com ens sentíem i ell va dir i repetir que no havia sigut sols sexe, que no sabia que sentia però que estava segur que no havia sigut només sexe.

Buffff.... jo sentia el mateix però no volia dir res més. No podia deixar de pensar que en Pol tenia parella i que no ens podíem deixar anar.

Vam parlar i parlar... hores. No en trèiem l'entrellat; jo tenia molt clar que no volia seguir si ell no era lliure i tampoc volia passar per una ruptura de la que em sentiria molt culpable. Ell em deslliurava de tota la culpabilitat argumentant que feia molt temps que no sentia res per ella que ja ho havien deixat en varies ocasions sense que jo en tingués res a veure. 

Els seus petons em desarmaven i els meus arguments deixaven de tenir credibilitat.

Vaig ser molt taxant. Cert que no havia estat sols sexe i per això li demanava distancia. Li vaig dir que s'aclarís i que resolgués les seves coses, que penses molt i que jo acceptaria; fos el que fos.

Va marxar i quan vaig tancar la porta vaig saber que mai més no el tornaria a veure.

Sé que es el millor per els dos; jo no li podia oferir el que necessita.

Va ser bonic sentir-me estimada, encara que fos per una sola nit però és molt millor sentir-me lliure del virus mortífer de l'amor.

Aquest any ja estic vacunada!

En mig de la nit escolto la seva moto apropar-se per la carretera general. L'escolto brunzir sota de la finestra del meu dormitori. 

Sé que s'hi està. En silenci. Llargues estones fins que torno a escoltar el bramar del motor pel camí de tornada. S'allunya i m'adormo tranquil·la. 

Segur que coincidim en molts llocs però ja no el reconec. El temps m'ha esborrat de la memòria la seva cara i el seu cos però m'ha deixat el millor; la seva essència al meu cor, els seus petons als meus llavis, les seves carícies al meu cos, la seva escalfor a la meva pell.

Escalfor a la pell... escalfor a la pell... tinc molta febre!

Son les 3:10 a.m. i la febre em fa tenir mals sons. 

Tnc la gola presa i el cap em batega per dins.

Fora del llit fa fred i em fa mandra sortir d'entre els llençols per prendrem l'analgèsic.

He somiat amb un tal Pol que m'enamora i jo hi renuncio. IMPOSSIBLE renunciar als sentiments!

Ara no sé si m'ha despertat la febre o el mal rotllo!

Bé... sigui el que sigui necessito un Gelocatil que ho cura tot, fins hi tot els mals sons.

Tinc la grip i el cor cot brrrr.... el que em faltava!

Bona nit i bons somnis.

Escolto el motor d'una moto apropant-se per les corbes.

S'atura sota de la finestra del meu dormitori sense parar el motor.

Em tapo el cap amb l'abrigall no sigui que el Pol dels meus sons sigui algú real, que ja en tinc prou amb passar el virus de la grip.

Noooo.... 

Vull despertar!

Somio que estic somiant?
Buffff...

Zzzzzz  zzzz zzz

EMPATIA

_Tan difícil és d'entendre?
No busco problemes, vaig per la vida amb molta calma. Accepto quan les coses no em venen del dret. Em disculpo quan m'equivoco, li somric a la vida i la vida, de tant en tant, em sorprèn.
Fujo dels problemes; tinc com un radar intern que detecta els problemes molt abans que comencin a venir i em preparo per deixar-ho tot ben endreçat perquè l'huracà no em pilli en calces.
Respecto els altres perquè sé empatitzar; crec que aquest és el secret. Empatitzar és molt important per sobreviure en aquest món confictiu.
Intento no fer mai res que no vull fer. Ja no faig res per contentar els altres perquè és massa difícil saber que esperen de mi. Es molt millor fer sempre el que crec que he de fer per mi.
Es clar que hi ha qui no compren aquesta forma de fer i de viure però viure per tenir content a tothom es quasi impossible i una gran pèrdua de temps i esforç. Sóc com sóc i faig el millor per mi sense perjudicar ningú i accepto que no sempre compto amb la aprovació dels altres, i això, confeso, no em preocupa gens.
EL SECRET de la estabilitat emocional rau en empatitzar; en posar-me en la pell dels altres, intentar entendre les seves reaccions i, quan no trobo cap solució a un problema, abans de deixar-ho per impossible, intento pensar en com solucionaria el meu problema un altra persona o personatge de ficció.
Ai... que això sona molt Estrany! Ho sé, sembla molt complicat però no ho és gens.

Discutim molt sovint amb la Núria aquesta forma de viure meva i de fer o solucionar. Ella es més..., com ho diria..., impulsiva i racional.
_Que vius en un món a part..., que no veus que no pots entendre sempre la postura dels altres i acceptar-la empàticament! Què et prenen el número, nena..., tu sempre tant comprensiva acceptant-ho tot encara que et vagi en contra. Què no...!
L'escolto. Som diferents i el que a ella li va bé a mi no em serveix. Em fa riure la seva forma de veure les coses i ella, que ho sap, li posa un to còmic a les nostres discrepàncies.
Ara està preocupada perquè no vull viure en parella.
_Es bo tenir un home en qui confiar, algú amb qui compartir, amb qui somriure i plorar, que quan estàs refredada et porti un te calent al llit i t'acompanyi en la vida.
Sols ha conegut 4 homes i amb els 4 ha format parella. S'enamora i perd el cap. Ho dona tot i no rep res mes que disgustos i problemes però és feliç! Molt i molt feliç mentre intentar creure que la fan especial.
_Jo prefereixo seguir com estic i si algun dia apareix l'home que visqui com jo estic segura que el reconeixeré.
_Aquest home no existeix, nena_ deixa anar una riallada irònica_ A la nostra edat els homes bons ja estan agafats i sols queden el que no ha volgut ningú_ parla divertida com si fes acudits_ i has de començar a baixar el llistó que amb un home atent i educat que t'escalfi el llit de tant en tant ja t'hauries de conformar. Ni somiïs en un home amb cultura i posició que d'aquests ja no n'hi ha. Conforma't amb fer un viatget romàntic un cop a l'any i prepara't per veure futbol i escoltar converses no massa complicades que els homes sols ho estan per algun motiu.
_Qui t'ha dit que jo vulgui viure com tu? A mi no em serveix un home com els que descrius. Tinc 50 anys, sé on sóc, qui sóc i no penso perdre ni un sol minut de la meva vida amb cap persona que no estigui a l'alçada.
_Doncs et moriràs sola!_ i riu pensant en veu alta_ que potser es millor morir sola... però jo no vull.
_Estava molt sola quan vivia amb el meu marit. Mai m'he sentit tant sola! No hi vull tornar a passar per una solitud tant densa.
Torna a riure pensant el la seva pròpia solitud matrimonial.
_M'agradaria molt ser com tu, no tenir prejudicis, poder sortir sola al teatre, anar a fer una copa o a un concert sense necessitar que m'acompanyin, però no puc! I per anar amb una amiga prefereixo un amic i així després follo!
jejejejejeje . Aquesta rialla es meva que sé que la Núria no folla amb ningú que no li hagi posat un brillant al dit.
_Per follar no cal tenir parella, Núria. Cal diferenciar entre el sexe (una necessitat física) de l'amor o la tendresa. Sense els prejudicis pel sexe es viu molt millor.
Quan cal sexe no cal buscar l'home de la meva vida, sols un home que em complagui i m'ho faci passar bé.
L'amor és una altra cosa. No hi té res a veure.
La Núria continua rient divertida. Fa estona que xerrem i riem sorollosament sense importar-nos gaire que la gent del bar també riuen per sota del nas.
_Amor....! qui parla d'amor... Tens raó en que no puc follar-me un tio que acabo de conèixer en un bar i que necessito que em facin la pilota però no sóc tonta! Ja sé que no es l'amor de la meva vida. Si m'aguanta tres mesos ja es molt que jo sóc molt rareta i no puc demanar massa.
No pensa com jo la Núria, no pensem ni actuem igual però ens estimem molt, ens respectem, moltes vegades no estem gens d'acord en com ho fa l'altre però el que no és bo per a mi sí que ho es per ella i hem après a respectar-nos i ens respectem perquè empatitzem amb la visió que no es la nostra.
Moltes vegades quan tinc un problema que no se com solucionar, que em bloqueja, penso en com solucionaria aquest problema la Núria i després en com ho solucionaria la meva mare, després en com ho faria Julia Roberts, i després una prostituta i segueixo prenent nota del que crec que farien altres dones per solucionar el mateix problema.
D'entre totes les solucions busco la millor per mi que jo ja pensava que no ho podria solucionar i ho poso en pràctica. Puc enpatitzar amb persones i personatges.
_Et convido a posar-ho en pràctica. Es molt millor que demanar consell i després no fer cas perquè no et serveix per ometre aquests detalls que no s'expliquen.
jajajajajaja... riu amb força
_Tu sí que estàs tocada! No esperis trobar ningú o millor dit... pobre del tio que et trobi a tu quan li diguis que folles amb ell perquè t'ho ha dit Maria Antonieta o Britget Jones!!!!
A la terrassa del bar fa estona que sols se senten les nostres rialles.
Comença a ploure i ningú no es mou. Sembla que esperen el final d'una obra de teatre. 
_Ui..., nena! Que en Saül m'ha cobrat un ull per assecar-me els cabells! Toquem el dos?
I mentre em poso dreta i recullo les meves coses espero l'aplaudiment del públic que, sense voler, ha estat atent i divertit.
Silenci mentre marxem tot criticant que en aquest bar la gent no es comunica.
_ Què li passa a la gent? Com que no hi ha futbol  no saben que dir-se i es que ja ningú no és com abans que podiem parlar de qualsevol tema hores i hores.... bla... bla... bla... 
La Núria no calla ni adormida!!!

69

Quan es miraven hi havia guspires que costava molt dissimular.

En Nou s'excitava només en veure-la i per més que ho intentava no podia disimular l'alegria de tornar-la a veure.

A la Sis li emocionava sentir-se desitjada i li sonreia sense prejudicis.

No tenien res a perdre. Junts formaven un seixanta nou perfecte i per separat els dos tenien la seva importància.

Ella s'aliava amb altres números quan volia però no podia negar que el Nou li agradava més que qualsevol altre número.

El nou li sonreia com ningú i les nits junts les recordava especialment.

Ella li recordava aquella primera nit; els va costar molt quedar. Els dos eren reacis a tenir sexe. Eren massa iguals tot i que totalment invertits. Difícil d'entendre així de primeres. A la Sis tot li semblava positiu i no tenia por al futur, en canvi en Nou era un mar de dubtes i la por el paralitzava. Els dos es desitjaven sobremanera però les diferències entre el dos no el deixaven valorar la complicitat que es tenien.

Ella era tot pau i ell un nervi i tot i així sabien estar junts i acoblar-se perfectament. De cap a peus, respectant l'espai de l'altre.

Tant semblants i tant oposats.

El pessimisme i les pors de Nou van fer trontollar la relació. Es desitjaven en silenci. tremolaven de morbo quan es veien. intentaven no veure's per no temptar al desig.

Lluitaven contra ells mateixos. i es que un seixanta nou es molt difícil de separar.

                                                          ..................................................

Ell va conèixer la Tres, que no li acabava de fer gaire el pes i després la Set; despanpanant, amb qui no encaixa ni en pintura. Fa veure que hi està bé.
A la Sis no li acaba d'agradar ningú altre però respecta la distancia que en Nou li ha imposat.
I els dos somien en passat; en aquelles nits de plaer, de morbo, on tot era permès, on no importava res més que ells dos.
Es miren a distància sense dir-se gaire bé res.
Lluiten contra ells mateixos.
L'univers els ha fet tant compatibles que somien l'un en l'altre cada dia.

En Kim Bel ha escrit aquest final al 69 

Boníssim, Kim. 

Ja separats les nits es van convertir en un sense sentit. 

La Set va trobar en Cinc molt graciós; sempre disposat a donar-li allò que desitjaven els seus ulls. La Tres volia fer de la vida un ferrocarril inexpugnable. Vaja..., que no es pogués sortir de la via. Això era una seguretat que en Nou va trobar interessant i còmode. Ja sabem que el Nou es un cagadubtes!

La Sis va recórrer a la meditació i el Yoga per aconseguir treure's el Nou del cap. És més, en Zero; el seu mestre, li va recomanar d'oblidar-lo ràpidament dient-li que era un número tòxic per a ella. En aquest camí transcendental va trobar a l´U, personatge revestit d'espiritualitat extrema i d’una inteligència que la enlluernava. Van construir un nou model familiar basat en els dogmes més purs que emana l'ànima.

Van passar els dies, un rere l’altre, amb les distàncies que feien que el Nou i la Sis pensessin que tot estava bé, que vivien allò mes correcte i que al final esdevingué una rutina que no deixava pas a la luxúria, al desig enfurismat d'un llit que cremava pels quatre costats.

Certament, tot va quedar com una bonica taula de multiplicar, però les matemàtiques es trenquen aquelles nits on la solitud dels ulls clucs per trobar la son porten el record d’aquells moments on no existia res més que ells: la Sis i en Nou fent un trencaclosques de dos peces, encaixant perfectament i sense més sentit que gaudir d'ells mateixos. 

KIM BEL 15 D'OCTUBRE DE 2012

Moltes gràcies, Kim!

                                              

                         

                                                                                                                                                      (Il·lustració de kim Bel)







Final escrit per Elena Matas alies "Figuerenca"  

El 6 i el 9 tot i estan separats; s'enviaven wats i van optar per fer una multiplicació que els sortia 54 !!.

No era un número tant... maco com el 69  però també tenia el seu morbo. 

Es varem reunir tots junts i d'allà en sortirià un de molt llarggg... el 4569.que ben convinat també els hi donava nits diferents i plenes d'emoció.

                                                             Elena Matas


Moltes gràcies Elena!

Moltes gràcies Elena!

Homes...!

Avui m'he sorprès seguint parelletes pel carrer. Ha estat un acte inconscient. Tenia una parella gran al costat, es feien festes i els he volgut robar el secret de la complicitat. Els dos sordejaven molt. Ell li pregutava si volia anar a passejar per la Cuitadella i ella li responia, ilusionada, que li encantava que després de tants anys junts encara la trobés bella... Portaven conversses paral·leles però s'entenien a la perfecció. Sords com a tàpies, escoltaven de l'altre sols el que volien sentir.

Els he perseguit per carrers que desconec fins que han entrat en un portal que he suposat casa seva.

Darrera d'una parella he empalmat amb altres fins que he perdut el compte, la noció del temps i l'orientació.

Quan m'he vist perduda i amb gana he agafat un taxi que em portés de nou a casa. Per la finestreta anava mirant parelletes com una obsessa.

Trobo a faltar la complicitat de la parella, les discussions i aquells silencis que ho diuen tot.

I es que fa anys que no acabo d'encaixar amb ningú. Crec que li busco defectes als homes per tal de no estar'm-hi massa estona ancorada en un lloc.

Sem fa feixuc arrossegar amb els problemes dels homes. No suporto aquesta falta de resolució que pateixen tots sense excepció. Es com una epidèmia!

I es que els homes busquen mamis o infermeres que els cuidin tota la vida i els facin la vida més fàcil.

Es clar que a mi també m'agradaria trobar un papi si es que existís (que no existeix, no ens enganyem). En un principi es presenten com el perfecte princep blau; sense problemes, àgil, fort, capaç de salvar-nos de qualsevol perill... fins que passats uns mesos el blau destenyeix i els descobrim febles i despreocupats de tot.

Sols els preocupa si guanya o perd el Barça. Poden discutir dels problemes de l'entrenador o dels arbris durant dies i nits però no saben que dir ni que fer quan hem perdut la feina o se'ns ha mot el gat. Sí... si... li trencaran la cara al teu jefe! o això diuen de boqueta, però a l'hora de la veritat... res de res. Com a molt et conviden al camp del Barça perquè se'ns passi el disgust. brrrr.... perquè al seu cap no hi cap gaire cosa més.

Bé... estic parlant del homes que roden sols per la vida; que sé que n'hi ha de molt bon i sensibles però aquest ja tenen parella.

Les dones podem viure soles molt temps. Tenir els nostres rotllets puntuals i tornar a casa amb la felicitat del silenci i les coses al seu lloc.

Pels homes es un xic més complicat; no tenen noció de l'ordre i ho deixen tot per un altre dia fins que es veuen enfonsats al seu propi caos. En el moment en que es senten perduts i invisibles en mig de tants entrebancs el que se'ls passa pel cap es que necessiten una parella estable que els endreci la casa, la vida i els mimi les emocions.

En comptes de contractar una dona de fer feines o de fer un curs de supervivencia per a homes el que fan es comprar-se roba, rentar el cotxe i sortir a buscar la mami perfecte que els tregui del caos i la foscor.

I nosaltres hi caiem com a bledes. Els trobem atents i irresistibles (jo en dic ganes de follar). Dos soparets amb espelmes i ens donen el drap de la pols i la fregona!

Quin desastre.

També n'hi ha que viuen amb els pares. Buffff... aquests son els pitjors. Sols deixaran la dolça llar si la dona triada supera a la mare. Jo fujo d'aquests! no vull competir amb cap mare que de mare ja en sóc i aquests se'ns apalanquen a casa amb el comandament de la tv sobre la panxa a mirar pelis xorres o partits de futbol i al final tenen més complicitat amb els nostres fulls que no pas amb nosaltres. Ja en tinc prou amb els meus fills, per res del món en vull cap altre!

Quina estafa!

En alguna ocasió he pensat que he de ser tolerant, donar el que s'espera de mi i confesso que he fet moltes vegades de mami a canvi de bona companyia. Bona companyia? Si es que al final no hi ha companyia! La tele es la nostra rival o, pitjor encara, la wii. Putu invent! Li vaig regalar una wii a un dels meu possibles companys de vida i em va deixar de mirar. Per follar li havia de fondre els ploms de la instal·lació general i a vegades ni així.

Sembla ser que els homes de certa edad no escolten gens bé els aguts i que a les dones ens passa el mateix amb els greus. I es que la natura ens ha donat el gran premi a la constància i a la paciència pel que si ressistim en parella fins a fer-nos grans i envellim junts, ell no escoltarà els meus aguts i jo no hauré de soportar els seus greus. Wai, no? Em sento millor ara que he descobert el secret de la complicitat. Algun dia seré sorda (vella no em faré mai) i podré compartir vida amb un vellet encantador i atent que sols es preocupi per fer.me feliç.

Aixxxx... quines ganes!

Vaig cap al cine a veure si fan una d'aquestes on els homes salven les dones amb carinyitus i carícies que al final és el que ens fa viure i somriure (a manca de realitat busco en la ficció).

Siguis on siguis, sordet meu, t'estimo!

m0n rios