Un final, sis plau.

Em passo el dia d’un cantó a l’altre de la ciutat intentant trobar un editor que confií en mi i es digni a llegir part de la meva feina. És quasi absurd! El que més m’agrada és escriure i el més difícil de la meva feina és precisament donar a conèixer la meva obra.
Com pot ningú saber sense haver llegit el que escric si està bé o no.
Planifico les visites i l’estratègia a seguir amb els diferents editors sense pensar en l’obra que he deixat a mig fer sobre la taula del meu escriptori.
He mig escrit moltes històries, les tinc perfilades esperant que em retorni la confiança que em falta. Si un editor em publiqués només una de les moltes histories que he escrit... segur que llavors podria acabar-les totes. Només em falta mitja empenta i tot serà més fàcil.
He quedat amb un editor il•lustre que m’ha tret la son i la gana. He preparat aquesta entrevista amb cura i desconfiança. Ja no sóc la que era. Aquesta feina m’està transformant!
Surto a l’andana; he decidit anar-hi amb tren, i no hi ha ningú. L’estació està deserta com si fos de nit, tot i que ja són les nou del matí. Potser arribaré massa d’hora però m’estimo més ser puntual. Un tren amb destinació oposada s’acosta a l’estació, només hi baixen dues persones; una parella d’aspecte normal. Ella, morena d’estatura mitjana i amb bossa grossa a la mà i ell, un xic més alt, pèl castany, abric gris d’espatlles amples i butxaques de trau. Venen directament cap a mi amb pas àgil. Em giro per veure si tinc algú al darrere i no hi ha ningú en tota l’estació. Les sabates de la noia retronen per tot el recinte mentre el sol em cau directament sobre la cara, dificultant-me la visió.
_ Què? _ diu la noia agressiva plantant-se’m al davant d’un salt.
_ Com? _ la veu m’ha sortit figa i no puc dissimular que tremolo com una fulla.
_ No sé com pots anar pel món deixant-nos així! _ Ara és el noi qui m’escridassa.
_ Si voleu diners això és tot el que porto _ els dic obrint la bossa per oferir-los els tres bitllets de dues-mil que acabo de treure al caixer automàtic.
_ Mira que fa ara! Ja t’ho deia jo que no ens coneixeria. _ riu la noia deixant-me anar una mirada plena de menyspreu.
_ Vine, maca. Anem a prendre’ns un cafè.
Jo no vull anar enlloc però el Sol em fa plorar els ulls i la noia em té agafada pel braç i quasi m’empeny a entrar. El local està tan buit com l’estació, ni tan sols hi ha cambrer.
On ha anat tothom? A aquesta hora l’estació sempre està a vessar de gent amunt i avall. Estic espantada! Qui són aquests dos? La por no em deixa reaccionar; no em puc emprenyar, ni tan sols puc cridar i si ho fes ningú m’escoltaria.
Seiem en un racó de la cafeteria i la noia passa al darrere de la barra i em serveix un cafè sol amb sucre.
_ Així t’està bé, Montse? _ diu sarcàstica _ O vols que t’hi posi un rajolinet de moscatell?
_ Com saps tu...
_ Impressionada? _ diu sense deixar-me acabar.
_ Ningú sap que jo prenc aquesta potinga i dubto molt que ningú més l’hagi presa mai. _ començo a pensar que aquesta gent m’està jugant una brometa.
_ Va, anem al gra d’una vegada! _ diu el noi impacient i nerviós.
_ Tranquil, Max. Deixa que jo li canti la canya.
_ Es que no veus que ni tan sols ens coneix? _ diu el noi que ara sé que es diu Max.
_ De debò que no ens reconeixes? _ fa la noia un xic trista _ Sóc la Júlia.
Li faig que no amb el cap tement una explosió en el caràcter d’en Max. De fet em sembla que els conec tot i no haver-los vist mai a la vida i m’espero, precisament, totes les reaccions que van tenint com si jo mateixa les estigués dictant.
_ Deixa-ho, Juli! _ diu donant una puntada de peu a la porta _ Amb aquesta no en treure’m l’aigua clara. Ens ha deixat oblidats dins del calaix; barallant-nos sense saber perquè.
Júlia i Max... No sé, fa temps vaig escriure una història tremendament normal, romàntica i vulgar, amb dos personatges massa perfectes, tremendament enamorats; vivien només per complau-re’s l’un a l’altre. Ell, era possessiu, gelós i tremendament contradictori. Ella, era dolça, dinàmica, tendre i molt intel•ligent. En principi volia que la gelosia d’ell deteriorés la relació, però la intel•ligència de la Júlia saltava tots els obstacles que els anava posant estratègicament durant tota la trama. S’estimaven tant que van deixar d’interessar-me. M’avorria!
Penso que és pura coincidència, tot i que el comportament de la parella s’adiu molt als meus personatges.
Sortim de nou a l’andana que continua deserta. El rellotge penjat de la paret encara marca les nou i el sol segueix cremant-me els ulls amb la mateixa intensitat que fa una estona. Sembla que el món s’hagi aturat!
_ Ens has deixat a mitges, oblidant fins i tot que nosaltres, els personatges, volem un final. Quan ens regalaràs el final que mereixem, quan!
No m’ho puc creure! Són ells, el meu Max i la meva Júlia que m’obliguen a seguir escrivint. Seguim sols a l’andana amb el rellotge aturat i el sol destrossant-me els ulls.
_ Nois, no sé quina broma és aquesta però ja n’he tingut prou. _ els dic amb calma _ Tinc una entrevista molt important i ja començo a fer tard. _ miro instintivament el meu rellotge que tampoc funciona.
_ Què no veus que no pots deixar-nos al calaix cada vegada que visites un editor? No fas res més que anular la teva creativitat i oblidar-nos. _ diu la Júlia mig plorosa.
_ No sé per què m’has fet tan contradictori. No sé mai per on haig de tirar, sempre amb la banya fotuda en els llocs més imprevisibles; no m’has donat cap argument coherent per engelosir i témer perdre la Júlia, en canvi em passo la novel•la dubtant del seu amor; boig per ella. Tinc pressa perquè escriguis el final d’aquesta absurditat. L’estimo tant!
M’agafa per les espatlles i em sacseja fins fer-me perdre l’equilibri i caic a terra. Mentre m’alço penso que haig d’entrar en aquell joc sense espantar-me.
_ No m’agrada escriure històries d’amor. No me’n acabo de sortir. _ en Max em mira irritat.
_ Quina excusa més estúpida!
_ Vaig creure que podia escriure el que fos. Històries d’amor, d’odi però no puc. _ els confesso avergonyida.
_ Ho has d’intentar de nou. _ diu la Júlia amb veu dolça. No et pots deixar vèncer per una història de res.
_ No és una història de res, maca. Per més que ho he intentat no he pogut posar ni una mica de perill a la vostra relació, i pensa que ho he intentat de totes totes. T’he posat al davant homes d’intel•ligència sobrenatural, amb cossos esculturals i fortunes incalculables. Al Max li he posat a l’abast dones de tota mena i condició i no he pogut deteriorar ni una mica el vostre amor. És tan rosa que me’n vaig cansar.
_ És injust. Has de fer alguna cosa. Què no veus que som molt desgraciats? _ ploriqueja la Júlia.
_ No sé que voleu més! Us he deixat sense final però no us he separat pas...
_ Ens havíem de casar, ja ho teníem tot previst i ens has deixat a les portes. _ en Max alça les espatlles impotent.
_ No ho entenc, nois!
_ Doncs que la Júlia... _ en Max rep un cop a l’estómac que el fa aturar.
_ Què?, ara no us quedeu a mitges. Acaba, collons! _ no puc evitar de perdre la calma.
_ Que si no ens casem... res de res. _ la Júlia tot i el maquillatge ha envermellit aparatosament.
_ Aaaahhhh! Ja començo a entendre. _ dic ofegant una rialla.
_ La Júlia no vol que anem pel nostre compte amb això del sexe i si no ens cases...
_ Ufff! Aquesta història ja fa pudor! _ sincerament tants romanços me’n fastiguegen.
_ Per què vas començar, doncs? _ diu la Júlia mirant-se el Max, enamorada.
_ No ho sé. Va ser un impuls o una necessitat del moment. Em vaig posar a prova i no me’n he sortit. No sé ben bé perquè però em bloquejo.
_ Molt bé! _ En Max aplaudeix sorollosament mentre m’escridassa de nou _ Molt propi! Doncs ja no ens volem estar més dies sols dins d’un calaix esperant a que ens escriguis un final.
_ No l’enfadis. Pensa que ella ens pot esborrar en un moment. _ s’inquieta la Júlia.
_ Tenim por de que a la fi te’n surtis i ens acabis separant. _ es neguiteja en Max _ Ens has de fer un final.
Un final! Torno a tenir por. El final... Aquesta és una història impossible, sense credibilitat.
Final.
Quin final els podria donar a aquest parell de romàntics?
_ No ens importa estar sempre tancats dins del calaix si ens podem estimar sense entrebancs.
_ No m’ho puc creure! Per si no en tenia prou amb que els editors em vulguin canviar les característiques dels personatges o les frases que imagino, ara sou els mateixos personatges els qui em demaneu canvis.
_ Si la Júlia no fos tan mística i decorosa...
_ Estic segura de no haver-la fet així. Jo la vaig imaginar moderna i independent. De cap manera volia que fos tan reservada i puritana. També teniu personalitat i de ben segur que no és ni decorosa ni mística. _ els dic molesta, amb aquell orgull que tenim els escriptors de tot el que escrivim, tan si és bo com si no ho és _ Només us falta el final i, ho sento, però encara no el tinc. Escriure no és fàcil i ara per ara no puc escriure el que no sé. No se m’acut res per vosaltres.
_ Com vols que cap editor cregui en el que escrius si tens tants buits?
_ No en sé prou, potser _ faig ofesa.
_ No ho diguis això! _ gemeguen els dos, abraçats.
Com he pogut crear uns personatges tan infeliços! Els ulls se m’humitegen veient-los abraçats, estimant-se, reprimint el contacte que els imposa la incoherència d’unes idees, incomprensiblement, repressives. No puc creure que jo pugui haver donat peu a una desgràcia tan profunda.
Repasso mentalment els trets de la Júlia; fa dies que no penso en aquesta història però no recordo haver escrit res tan trist; recordo una història romàntica i rosa, molt rosa. Massa pel meu gust.
Els abraço amb tendresa, encomanada per la seva desgràcia i amb veu insegura i mig obligada els dic: Aquesta nit ho intentaré
El xiulet d’un tren em fa retrocedir un pas; tot d’una l’andana és plena de gent i xivarri, el rellotge marca les nou i un minut i en Max i la Júlia han desaparegut. Miro a un cantó i a l’altre i no els veig marxar per enlloc. No poden haver fugit tan ràpid!
Pujo al tren i sec al costat d’un home que llegeix el diari. Al davant hi tinc una parella que es fa festes pujades de to. Se’ls veu tan feliços que no em puc estar de somriure’m. Trec un paper i el boli de la bossa i, tot i que no suporto les histories amb final feliç, començo el que serà un bon final per la Júlia i en Max.
Espero que no m’ho retreguin algun dia.

Fem-ho!

_ Que sí Andreu!, que és molt bona idea. _ li va dir ella excitada per l’emoció _ Tu mateix et queixaves de que havíem tocat fons, que ja no hi havia res innovador que no haguéssim provat.
_ Però jo no em referia...
_ Deixa’m fer a mi. _ va petar la llengua picant-li l’ullet alhora _ Et juro que et sorprendré. Tu deixa’m fer!
_ Crec que t’agafes massa seriosament tot el que dic, analitzes al mil•límetre totes les meves paraules. _ es va fregar la barbeta arronsant l’entrecella _ Hi ha dies que em fas por.
_ Síiiiii? _ li va fer sinuosa mentre li baixava la cremallera introduint-se suaument per entre els doblecs dels pantalons per acariciar-li el penis.
_ Això és una ximpleria!..., _ va dir separant les cames per facilitar-li l’operació _ i la ruïna.
_ Calla, Andreu i dóna’m la llengua. _ li va agafar el cap fins a posar-se-li enfront i alçant una cama se li muntà al damunt de la panxa, immobilitzant-lo agradosament _ Estàs atrapat!
_ Lligat de peus i mans. No sé com t’ho fas que sempre m’enredes i acabo fent tot el que vols _ es va fingir víctima mentre ella li llepava el lòbul de l’orella.
_ Serà tan excitant...! _ va dir-li a cau d’orella fent-lo esgarrifar tot.
_ Això ens costarà una pasta.
Ella es va desprendre definitivament del lòbul moll amb total indiferència.
_ Tot té un preu, però això no ens costarà gaire. _ es va eixugar els llavis amb el palmell de la mà _ Podem agafar un pont aeri i tornar en el següent, no cal que ens hostatgem enlloc; pugem, follem i tornem.
_ Collons, nena, ho tens tot calculat! _ s’excità l’Andreu només de pensar-hi.
_ Què, fet? _ li tornà a picà l’ullet per engrescar-lo encara més.
_ Si no fos pels calers que ens costarà aquesta ximpleria teva... _ es lamentà gratant-se el cap.
_ Va, va que això no serà més car que una nit de farra o una mariscada d’aquelles que et fots de tant en tant com aquell qui res.
_ Jaaa! _ va dir tocant-se de nou la barbeta.
Armats amb una bossa de mà i un maletí per dissimular el veritable motiu del seu desplaçament, es van dirigir a la porta d’embarcament. Era el seu primer vol i això multiplicava per quatre l’excitació que de per sí els podia crear la situació. Els van fer pujar a l’autobús que travessava les pistes i l’Andreu es va començar a sentir marejat. Mirava la pista plena de sol i un avió, al fons, cada cop més a prop.
Enorme!
_ Nena, jo no pujo!
_ Que tu no... què? _ va exclamar ella somrient.
_ Que va de debò, nena! Estic fotut. _ va fer mirant el gegant per la finestreta del bus.
_ Va tira que d’aquí a un moment... _ li va somriure sinuosa.
El record del motiu pel que es desplaçaven, el va recompondre. S’ajupí per agafar el maletí i sortí a les pistes per introduir-se dins de la panxa del gegant que l’espera quiet, sumís com un gos.
_ Va..., puja i no te’l miris més que fem cua.
Va mirar enrere i una corrua de gent que es simulava indiferent el va animar a pujar. Dins la panxa del monstre va mirar per tots costats per localitzar el vàter de les seves últimes fantasies quan una hostessa el va fer seure i li va lligar el cinturó.
Allò no era tan excitant com havia pensat, tenia més por que ganes de follar. Quina situació! El llumet ambre, que havia estat encès durant l’enlairament, s’apagà tot d’una mentre ella l’empaitava per començar a passar sense perdre més temps.
_ Va, anem! _ li va fer excitada descordant-li el cinturó.
_ Quines presses! Tenim molt temps, no?
L’Andreu estava esporuguit i ella sabia que així no farien res de res. Li va donar la mà i el tranquil•litzà xiuxiuejant-li obscenitats mentre li ficava la llengua dins l’orella i li acariciava el penis per damunt dels pantalons. Ell s’hi va començar a trobar. Ja ho havien fet als vàters del bar d’en Pitu per anar fent practiques, i avui era el dia!
Es va descordar el cinturó amb inhabilitat, els dits suats i les mans tremoloses _ de por _ i sortí al passadís on l’esperava ella, bonica i àgil com una sílfide, caminà uns passos al seu darrere fins topar-se amb una cua que embussava el passadís.
_ Deixin pas sis plau..., _ va demanar ella agafant-lo de la mà _ hem d’entrar al servei.
Tothom en aquella cua es va girar amb ironia, mirant-los per damunt de l’espatlla.
_ Què volen aquests? _ va demanar una noia al seu davant.
_ No es troba bé _ va dir ella assenyalant-lo amb el dit _ és el seu primer vol.
_ Doncs que vomiti a les bosses que hi ha a la butxaca del seient, no et fot! _ van dir uns que feien cua per davant d’ells _ En tots els vols et trobes algun espavilat que et vol passar al davant.
_ Quina poca-vergonya i quin poc auto-control. _ Van xiuxiuejar-se una parella mentre es feien festes abans d’entrar.
Van fer cua una bona estona, sortien parelles i d’altres prenien el relleu. Allò no era tal com ho havien somiat, però ja que s’havien quedat sense estalvis per aconseguir aquella fita, havien d’arribar fins el final. Drets al passadís, callats, desil•lusionats i plens de vergonya, seguien avançant a pas de formiga mentre sobrevolaven mitja península. Només els faltaven dues parelles per accedir al vàter quant es van començar a posar de nou en situació. Dins se sentien gemecs de plaer, udols i fins i tot algun crit ofegat.
_ Oh Andreu, ja no puc més. Estic a mil!
_ Una mica més i et faré el millor clau de la teva vida, nena.
_ Sí, ja m’hi trobo.
La parella del davant van entrar encesos com les brases, picant amb el cul la porta del diminut receptacle. El ritme i els gemecs els va encendre tant que no els hagués importat gens fer-s’ho allà mateix. Ja no podien veure ni escoltar la gent de la cua quan es va obrir la porta i van poder accedir al diminut espai. Ella va seure sobre la pica d’acer inoxidable obrin les cames mentre l’Andreu es preparava per culminar amb èxit tota l’excitació acumulada durant l’espera quant van sentir uns insistents cops a la porta.
_ Senyors, anem a aterrar.
_ Quina conya és aquesta! _ cridà ella des de dins.
_ Han de seure als seus llocs i cordar-se els cinturons. _ Tornà a insistir l’hostessa acostant l’orella a la porta.
Van seure als seus llocs, emprenyats i cremats mentre l’avió prenia terra a l’aeroport de Madrid.
No podia ser!
Quin pal!
Tot i que ella pensava que encara tenien una altra oportunitat.

Perquè avui és com sempre.

Sempre he estat negat pels viatges; un núvol gris m’ha coronat en tots els esdeveniments _ tant els importants com els intranscendents.

El pare tenia una vinya a Alella. Una vinya preciosa, neta, verda; amb el millor raïm de la contrada. El pare se’n sentia tan orgullós...! Quan feia festa a l’escola hi pujàvem amb el cotxe de línia per arribar més d’hora. Vam coincidir un parell de vegades que tot just pujàvem al cotxe, un núvol descarregava negant-nos la vinya. L’avi es va esverar cridant ximpleries i dient que jo els duia la pluja.

_ Al noi el deixes a casa fins a finals d’Agost o ens farà malbé la verema. Si ens comença a ploure tant, el vi ens sortirà aigualit i la vinya s’omplirà d’erugues. _ cridava l’avi mirant-me amb despit.

_ Ximpleries _ em defensava el pare amb la mosca al nas.

De més gran vaig voler ser pescador i el pare em va buscar una feina a la barca d’en Pere Rauxa, un sardinaire molt amic seu. Alt i gros com un gegant amb unes manasses peludes de dits gruixuts, que reia de la llegenda que de mi corria per tot el Maresme. Vaig estar content de poder trobar una feina i aprendre un ofici.

La mare em va acomiadar amb llàgrimes als ulls donant-me un farcell amb una llesca de pa i una arengada mentre mirava el cel blau i net de núvols.

Tot just vaig posar un peu dalt la barca un tro em va encongir l’esquena i em va esgarrifar la pell, vaig mirar el cel, igual que hi miraven la resta de la tripulació i afortunadament el cel seguia net i ple de sol. El patró va fer una forta i esgarrifosa riallada:

_ Vine, noi _ el vaig mirar mentre m’assenyalava directament als ulls des del darrera del timó.

_ A mi? _ vaig fer poruc.

_ Sí, noiet, a tu, a tu.

_ Aquest és en Pepitu, l’hereu d’un molt bon amic; el meu millor amic. _ va cridar per presentar-me a la resta de la tripulació _ Des d’avui seràs el meu fillol i et diré Pitu. _ va fer orgullós i eufòric.

No estàvem ni a cinquanta milles de terra que la negror ens va embolicar en la tempesta més gran que el llop de mar havia presenciat mai. Amb les manasses ben agafades al pal major bramava improperis que m’apuntaven directament com bales de canó, mentre el patró veia enfonsada la seva barca.

El pobre home, sense barca que flotar, es va convertir en assidu a les tavernes del port. La gent es compadia de la seva sort mentre ell bevia i contant, a qui el volgués escoltar, com un dia ho havia perdut tot, per donar feina a un “crida-tempestes”.

Bé, res... que tinc la negra, ja ho he dit. No m’he enfilat mai dalt d’un avió (per si de cas i perquè els de casa no m’han volgut acompanyar). Mai he viatjat en cap tren de llarg recorregut i sempre que he volgut fer una excursió amb autocar ha plogut a bots i barrals. La meva dona, l’Antonieta, sempre havia volgut anar a Lourdes i li vaig prometre que hi aniríem per veure si em treia aquesta mala estruga. Va ploure tant metre hi anàvem que vam haver d’aturar-nos dos dies a Pont de Suert. Algú va fer córrer la veu i ens van fer fora de l’autocar; l’Antonieta plorava per no veure complert el seu desig més valuós. Res, que ens vam haver de conformar i tornar amb el cap cot cap a casa.

En podria contar moltes d’anècdotes però ara estic enfeinat, sembla que a casa es prepara alguna cosa important, no sé, a mi mai no m’expliquen res del que passa, però sé que en passa alguna. Les dones resen el rosari a la sala d’estat, els homes xerren del preu del lli, el cotó i després del Barça mentre un grup de gent del poble s’apropen al portal sense fer remor. La meva filla ha sortit a donar-los les gràcies _ encara no sé perquè _ mentre rep al xofer del cotxe mortuori que hi ha aparcat a la porta. M’he esgarrifat tot d’una; qui es deu haver mort? He preguntat a tots i no me’n han volgut dir res. Als vells ens deixen per ximples; es pensen que ens poden tractar com criatures!

He seguit al conductor i dos homes més fins la porta del meu dormitori. Renoi! Allí hi jau un taüt de caoba negre amb una creu daurada al mig.

_ Antonieta, reina, de qui és aquesta caixa?

La meva dona plora ofegant el dolor. No pot dir-me res ara, li resulta difícil emetre cap só, ho sé! Plora d’aquella manera que prem els pulmons i ofega els xiscles. Em sap tan greu veure-la tan afectada!, però em refaig de l’ensurt en mirar al meu voltant i veure que no falta ningú de casa. Els fills, la filla, les netes, els nets, el gendre i les joves, tots mudats d’en peu mirant com el taüt surt al carrer; no hi falta ningú de casa.

Tant bon punt fiquen el mort dins del cotxe un llamp trenca el cel fent un fort espetec que ens ha fet saltar de l’ensurt.

_ Pobre home, ni en el seu últim viatge s’ha pogut lliurar de la tempesta. _ diu en Jaume, un dels meus amics, a la seva dona que s’eixuga una llàgrima que començava a rodolar-li cara avall.

_ Sí noi! _ li contesta en Ton, un altre dels meus companys de “brisca”.

_ Saps com ha estat? _ pregunta ara en Miquel Fanals.

_ De sobte! Ahir es va adormir com de costum i aquest matí ja era fred. _ aclarí la Rosa, la dona d’en Jaume, ja mig recomposta.

_ Cada dia en queden menys. Els anem enterrant de mica en mica. _ li contesta en Jaume trist com no l’he vist mai.

Tothom obre els paraigües i parlen de mi com si ja no hi fos i jo no en tinc de paraigües! La gent no em respon, la pluja em deixa negat i la meva dona sembla una vídua; tan negra dins d’un cotxe envellutat.

M’hauria de sentir irritat i molest, en canvi estic tan tranquil i en pau que no em sembla estar en aquest món.

Penjat!

Un cop de fre, sobtat i sec, em fa despertar aferrant-me al seient d’immediat. El xiscle esgarrifós de les vies ha posat en alerta tot el passatge que, amb l’ensurt, criden de pànic. Em sento la frenada a l’estómac i les orelles em xiulen dolorides.
Mils de guspires salten rere el vidre de la finestra en una frenada sense fi que ens manté enganxats amb força als respatllers dels seients.
No puc mantenir la calma i intento avançar fins la sortida sense èxit. Miro al final del tren i veig, alarmat, com els vagons s’enlairen darrere meu enmig d’un esclafit ensordidor que dibuixa una ganyota en les cares dels qui intuïm el xoc final.
Un estrepitós cop posa fi a la velocitat. La pressió que ens mantenia enganxats als respatllers cedeix de sobte i sortim disparats pels aires junt amb els seients que, inexplicablement, es desenganxen de terra i surten expel•lits convertint en ferralla tot el que ens envolta. Tot d’una el tren s’atura i tot el que volava ens cau al damunt.
No sé quant temps portem aquí atrapats. Dec haver perdut el sentit perquè ja no veig claror de dia. Els crits de pànic ara només són laments. Sento un plor a prop que m’activa de nou els sentits.
_ Qui plora? _ dic estúpidament sense poder-me bellugar.
_ Aquí, estic atrapat entre els seients! _ diu una veu dolorida.
Intento desfer-me de tot el que m'atrapa. Un seient enorme em trepitja el peu esquerre i el gust de la sang em fa marejar.
_ Ves parlant, no t’aturis _ li dic mentre intento moure el seient que m’atrapa.
_ No em sento les cames, no em puc moure _ torna a lamentar-se mentre m’allibero.
M’enfilo per la ferralla sagnant quan localitzo al noi que em parla.
_ Tranquil _ li dic sense convicció.
_ QUIET! _ em diu enèrgic _ No et belluguis més o tot se’n anirà avall _ fa assenyalant-me amb el dit la finestra trencada en mil trossets.
_ Collons! _ S’ha trencat el pont i el nostre vagó penja vacil•lant apunt de caure al buit.
El noi plora en silenci; atrapat i resignat des de fa hores mentre jo em paralitzo de pànic.
_ D’on surts tu. _ diu acollonit.
_ No... ho sé... _ faig atordit _ crec que he perdut el sentit.
Una foguera crema al fons del precipici, és un vagó el que crema. Mirem al fons, tots dos alhora i, empassant saliva, em decideixo a moure’m.
_ Què et sembla si comencem a treure, amb compte, tot el que tens al damunt.
_ No, no te m’acostis! _ crida insegur.
_ Jo ho veig des d’aquí i la veritat és que no és gens difícil deslliurar-te _ l’enganyo per donar-li confiança.
_ NO, no! Deixa-ho córrer. _ fa sense cap convicció.
_ Va tio, que no passa res! No et caguis ara. _ li faig tocant-li l’espatlla.
_ Tu estàs tocat! Fuig ara que pots. _ ploriqueja mirant per la finestra mentre començo a treure entrebancs per alliberar-lo.
No sóc cap heroi, eh? Però si no el trec tampoc puc sortir. Em trobo dos seients darrera d’ell. Només el puc tocar amb les puntes dels dits i si no començo a desfer aquest embolic aviat anirem tots dos precipici avall sense remei.
Penso en els de casa: la mare sempre tan pesada dient-me que no arribi tard sense avisar...
Avisar!
El mòbil!
Com no ho he pensat abans; que en sóc d’estúpid!
Deixo caure lentament per la finestra una barra de subjecció i uns fluorescents i em busco el mòbil per les butxaques quan sento un helicòpter que s’apropa amb un focus potentíssim cercant vida entre els vagons penjats. Amb l’emoció, el telèfon em rellisca de les mans; l’escolto rodolar fent trompades fins el fons del tren.
_ No se t’acudeixi fer cap moviment innecessari més! _ m’amenaça el noi sense contemplacions, crec que es penedeix d’haver-me trobat.
_ Tranquil! _ li faig alçant lentament els braços mentre sentim com l’helicòpter s’allunya.
Només la claror del foc ens il•lumina les cares i tot i que tinc molta por, segueixo llençant ferralla al buit sense deixar-me intimidar.
Sembla que l’espetec de les coses que llenço ha fet tornar l’helicòpter, que s’apropa enfocant-nos directament. La claror ens fa tancar el ulls i protegir-nos-els amb les mans. Un bomber ens fa senyes mentre em sento tan feliç que saltaria.
_ Guaaala, tio! Borra això, vols? Treu, treu! _ diu en Marc llençant el cap enrera i fent cara de fàstic.
_ Què passa tio, no t’agrada o què?
_ És massa irreal, tio!
_ Doncs a mi m’agrada.
_ En un moment com aquest estaries tan acollonit que no et podries ni moure. Com vols fer creure que et posaries a saltar? _ assenyala tot el que he escrit amb menyspreu.
_ No sé... _ li dic repassant frase per frase.
_ Com, que no saps? Què no veus que si llegeixes en veu alta això de que en un moment com aquest penses en ta mare tota la classe es farà un fart de riure? Si almenys pensessis en una tia...!
_ Tu el que vols és fer-me dubtar i que no me’n surti. Sempre em fas el mateix.
_ Fes el que vulguis, tio, però jo de tu ho escriuria menys dramàtic si no vols un cate. _ m’aconsella mentre tanca la porta per deixar-me sol; sap que ho necessito per concentrar-me.
Repasso tot el que he escrit i ho començo a trobar tot patètic. Primer li canvio el final, després el començament i acabo per fer un altre relat més creïble i menys sensacionalista.
Això és!
És massa sensacionalista.
Estripo el full i torno a començar. Escric un conte de campaments i d’un campionat de bàsquet on coneixíem un grup de noies russes que enamoren.
Rellegeixo i no m’acaba de satisfer, però ja no tinc temps de tornar a escriure res més. És massa tard per tornar-ho a intentar.
Demà serà un altre dia!
El profe ha penjat al passadís els treballs més ben redactats i les històries més bones. No fa ni tres dies que els vam entregar i ja els han corregit. Miro els contes penjats i un em crida l’atenció.
És el conte que havia estripat!
El sensacionalista i patètic conte de merda que en Marc m’ha copiat no sé, encara, de quina manera.
Miro d’enxampar-lo quan el veig fugint pel passadís del vestidor de les noies. Faig drecera pels lavabos i el veig venir corrents directament cap a mi mirant enrera per esquivar-me quan l’atrapo pel coll de la camisa .
_ Què, Marc? Com que era patètic, eh?
_ Tio! Ho has d’entendre, tio. A tu sempre se t’ha donat tan bé escriure..., en canvi a mi em costa massa _ empassa saliva mentre l’encasto contra la paret del vestidor.
_ Tu sí que ets patètic! _ li dic amb fàstic.
_ Tioooo!
_ Com l’has pogut copiar tan bé?
_ El vaig gravar mentre el llegies _ diu tancant els ulls esperant una plantufada.
Faig mitja volta i el deixo recomponent-se la roba.
Estic content!
Me l'han penjat!

La visita

Asseguda en la consulta, fullejant una revista passada de data, es va sentir absurda. Què hi feia allà asseguda esperant a ser explorada trobant-se bé? Va mirar al seu voltant per sobre de la revista que havia agafat per distreure la vista i evitar així mirades incòmodes. Una dona embarassada li va somriure com si pogués llegir-li el pensament. Va defugir la mirada quan un nen, de tres o quatre anys, li va ensenyar la llengua. Va baixar el cap tornant a mirar la revista sense llegir res del que hi deia, notant l’olor penetrant de l’ambientador, que flotava en l’aire d’aquella consulta. Era el mateix aroma que havia ensumat en la majoria de comerços i centres comercials que havia visitat recentment. Feia olor de compres!

Un quadre d’enormes dimensions va tornar a distreure-li l’atenció, mentre el nen de la llengua escopia en el terra fent dibuixets amb el dit sobre el parquet. El que més li cridà l’atenció d’aquell oli, era que no hi havia res a destacar, només un enorme marc verd que enquadrava una làmina blanca travessada per set línies finíssimes del mateix color.

Aprofitant l’espera, la infermera se li va apropar per demanar-li les dades personals, per obrir-li una fitxa. En aquella mateixa sala d’espera, al costat del nen que feia dibuixos al parquet i la dona embarassada que no parava de somriure-li, va anar dictant a la jove _ que s’havia ajupit al seu davant _ el seu nom, l’adreça i el telèfon junt amb el codi postal, fins que li va preguntar la professió. Com detestava aquella pregunta! No entenia perquè tenia tantíssima importància la professió en qüestions ginecològiques, oftalmològiques, neurològiques, ni en cap de les lògiques conegudes. Mai no se’n sabia sortir d’aquella pregunta. No sabia mentir i acabava mencionant sempre la seva professió sota les mirades escèptiques de les seves interlocutores. No se li acudia res més! No podia entendre perquè en les diferents fitxes, dispersades al llarg de la seva geografia mèdica, hi hagués de mencionar cap ofici. En totes elles acabava mencionant la seva professió, com un estigma, com un càstig desmesurat que ningú acabava de creure’s.
Tot i que ja tenia estudiades forces respostes, sempre quedava bloquejada en el moment de mencionar la seva professió.

Va envermellir.

La dona embarassada, s’alçà per entrar a la consulta en ser demanada per una infermera grassa i vermella mentre el nen la mirava embadalit deixant caure una altre baba al damunt del parquet.

Va agafar aire sorollosament deixant-lo anar lentament, resignada.

_ Maquinista de tren. Treballo sota terra; al Metro de BCN.

La infermera, incrèdula, alçà la mirada, acostumada a escoltar respostes com aquella, omplint el buit destinat a l’ofici amb un “mestressa de casa”.

Després d’una bona estona d’espera la fan passar a un despatx amb una taula, tres seients i una mampara de fusta. Dos quadres similars al de sala d’espera pengen de la paret junt amb nombrosos diplomes i mencions amb els nom del metge.

Un home alt i ben plantat, amb bata blanca, entra a saludar-la. Obre l’informe, que la infermera li ha deixat sobre la taula, i li fa tot de preguntes que ella troba estúpides i massa personals, com ara quantes vegades al dia fa pipí, el dia de la última regla i si té relacions sexuals estables. Vermella com un pebrot contesta de mala gana sense saber si alçar-se i marxar o continuar amb el ritual. Opta per quedar-se.

_ Ara passarà darrera de la mampara, es treu tota la roba i li faré una exploració. _ diu ell de forma rutinària.

_ Veurà, doctor _ li fa amoïnada i avergonyida _ jo només venia perquè fa uns mesos que no em baixa la regla i tinc sufocacions. _ diu empassant saliva _ Només volia que em receptés uns pegats d’hormones.

_ Sí, ja m’ho ha dit això, però bé li haig de fer una citologia abans

_ No sé de que em parla, doctor. Aquesta és la primera vegada que vinc a la consulta i no sé que és això.

_ Més que més! Totes les dones s’haurien de fer una exploració a l’any. No li faré cap mal _ diu per tranquil•litzar-la.

Accepta a treure’s la roba i es posa una bata de paper que penja d’un clau rere la mampara i surt tapant-se les transparències i escletxes amb les dues mans.

La mateixa infermera que l’ha atès a la sala d’espera la fa estirar sobre la camilla i, fent-la obrir de cames, la col•loca en una postura poc atractiva mentre l’home torna a fer acte de presencia posant-se justament davant del que ella voldria tapar amb urgència.

_ Doctor _ li crida espantada _ Jo..., sóc verge.

_ No s’amoïni que no li faré cap mal _ diu amb paciència.

Té ganes de plorar, se sent violada i sola mentre el metge li introdueix tot d’aparells vagina amunt.

Quant el metge la deixa baixar del poltre es vesteix amb pressa per fugir. El metge la convida a seure i li fa tot de recomanacions que haurà de seguir si es vol trobar bé durant la menopausa. La seva veu la captiva i poc a poc es relaxa deixant-se anar sobre el seient. Ja no té cap pressa per marxar, s’hi podria estar tota una tarda; escoltant aquella veu profunda que escolta atenta mentre s’imagina íntimament en els seus braços forts de mans blanquíssimes.

Després d’una bona estona el metge s’acomiada fent-li un petó que garantirà el seu retorn. _ Com en saben els metges d’ensabonar!!! _ Surt mig volant sense acomiadar-se de la infermera, enamorada del doctor, el seu primer home!

Va surant sobre un núvol; com nova.

Qui li havia de dir!

Arriba a la feina contenta i relaxada. Una companya la fa espavilar mentre es posa l’uniforme i surt a l’andana, encara surant.

Passa el dia somrient al passatge i als companys; fent bromes i acudits com no acostuma.

_ No sé que li passa avui a la Maria. _ diu l’encarregat a un maquinista _ Per mi que té un amant!

_ Ja pot ser. _ diu interessat el maquinista que mai no l’havia vist tan radiant.

sex-mail

¡Llego tarde!

Cuando paso por la puerta del despacho, el reloj que corona la sala, me lanza sus saetas, haciendo diana sobre mi cabeza.

Por suerte, parece que nadie se da cuenta de mi retraso.

Aunque, ¿qué es media hora dentro de una jornada de trabajo?

Valentino y Checa discrepan sobre no sé qué tema. Están tan atentos a la discusión que ni se dan cuenta de que acabo de llegar.

Me siento angustiada, incómoda en mi primer día de demora.

Tomo aire mientras me instalo en mi despacho y miro alrededor con la esperanza de que nadie me haya echado de menos.

Vuelvo a tomar aire mientras pongo un poco de orden en mi mesa y le echo una ojeada al correo electrónico.

Empresas, publicidad y un e-mail curioso que me llama la atención.

Hola princesa:

No puedo dejar de pensar en tus labios ardientes..., tus pechos erguidos..., tu culito juguetón...

¡Mmmmm! ¡Me vuelves loco, nena!

¿Cuándo te parece que lo podríamos volver a repetir?

¡Me muero por probarte de nuevo!

Despacito...

Degustándote..

Quiero mezclar todos tus sabores y convertirlos en uno solo: ¡único, exquisito!

Marco

Debe ser un error. No puede ser más que eso. No conozco a ningún Marco,0 pero no me importaría conocer a un ejemplar tan ardiente y expresivo...

A mí nunca me han enviado un mail parecido.

¡Ni de lejos!

Lo vuelvo a leer y le busco el remitente.

El corazón me late con rabia.

M. Melandri mmdri@motogp.com

Tiene que ser una broma. Seguro que si asomo la cabeza por encima del ordenador, veré a mis compañeros mofándose de mí descaradamente.

Levanto la cabeza despacito, disimulando, me pongo el boli en la boca, como quien no quiere la cosa.

Y nadie me mira.

Pedrosa ordena el archivo, Valentino y Checa continúan discutiendo, Ukawa habla con Fonsi, y Capirossi y Barros escriben sin hacerme ningún caso.

Echo una segunda mirada, ahora sin disimular, y veo al señor Elías dentro de su garita. Habla por teléfono; parece irritado. Le sigo con la mirada mientras discute y gesticula sin darse cuenta de que le observo.

No, tampoco ha sido él.

Bien, debe haber sido sólo un error.

Si me atreviera a seguirle el juego a este Marco...

Pero lo más prudente es ignorarle.

Hago un clic sobre el correo y lo tiro a la papelera.

¡Oh Dios, que mail...!

No he cenado. No puedo dejar de darle vueltas y es que desde que Max me dejó, ahora hace la eternidad de tres meses, mi vida sexual se ha reducido a nada.

¡Nula!

Marco me comería, mezclaría todos mis sabores, unificaría mis texturas...

¡Uffffffffffff, esto sería fantástico!

Le podría escribir y hacerle saber que se ha equivocado, o mejor aún, podría seguirle el juego hasta el final.

Seguro que un tío que escribe cosas como éstas debe estar como el dios Apolo.

No sé..., me falta decisión..., empuje.

Me animo y enciendo el ordenador.

Me tiemblan las manos; no sé qué escribir.

Hola Marco:

Tus palabras han quemado mi correo.

Me encantaría que me comieras despacito, que mezclaras mis sabores.

Te has colado en mi correo, no salgas sin probarme.

No sé como firmar esto.

Me da vergüenza releerlo, pero estoy decidida.

Busco un alias y ninguno me parece oportuno.

¿Pista?

Que tontería.

¿Boxes?

Es poco femenino.

La verdad es que no tengo mucha imaginación y no encuentro ningúno que me convenza.

Escribo Aprilia y lo envío sin pensármelo mucho.

¡Un clic y hecho!

Me tiembla el pulso. Me empiezo a hacer reproches; a arrepentirme.

¡La cuestión es perder el sueño!

Hasta este momento no dormía recordando los momentos de placer que viví junto a Max, y es que Max era insaciable.

Ahora no dejo de fantasear con Marco. ¡Le veo! Imagino sus ojos y siento su aliento, y su aroma, y su piel, y su calor...

¡Mmmmmmmmm!

Le noto acariciándome, besándome y lamiéndome..., me excita apasionadamente.

No puedo dormir, pero estoy tan bien así...

Por la mañana, en el trabajo no sirvo para nada.

Un montón de papelotes me esperan sobre la mesa pero lo primero que hago es mirar el correo.

Estoy ansiosa. Quiero una respuesta, ¡ya!

El corazón me agrede el pecho, las manos se me llenan de sudor y la boca se me seca, mientras veo aparecer el nombre de Marco en la pantalla, entre un montón de mails más.

Le hago doble clic ansiosamente y el correo se abre con lentitud, como acostumbra a pasar cuando el tiempo nos apremia.

Hola Aprilia:

Me ha sorprendido tu mail.

Podría tratarse de un error, ¿o quizás no?

No pienso dejarte escapar ahora que te he encontrado en medio de esta selva de letras.

Te quiero probar.

¿Qué te parece si cenamos mañana?

Un beso exquisito, húmedo y muy íntimo..., en el lugar donde más te excite.

Marco

¡No me lo puedo creer!

La temperatura ha subido en mi despacho.

Tengo miedo y creo que me he precipitado contestando tan alegremente.

Durante la mañana me distraigo fantaseando. Tengo instantes deliciosos que al momento se transforman en temores y me turban, hasta que el miedo me vuelve a dejar de nuevo sumergida en un mar de dudas.

No tengo nada que perder.

Le puedo contestar, alargar un poco este juego, y si la cosa no me convence..., dejo de escribirle y ya está.

¡Fácil!

Cuando yo quiera.

¿Cenar mañana...? ¡Imposible!

Antes debo ir a la peluquería y hacerme un cambio de color.

¡Qué tontería! Si él no sabe como soy no podrá notar ningún cambio.

Luego pediré hora al esteticista para que me depile las piernas y me deje el pubis coquetón: como el una artista porno.

¡Qué vergüenza!

Y si me queda tiempo me pintaré las uñas de los pies de color negro, ¿o sería mejor un color mas discreto?

No sé. Creo que necesito una copa..., o dos.

He perdido la cabeza, y la vergüenza también.

Hola Marco:

Este juego de palabras me seduce y me atrae muchísimo.

Me gustaría cenar contigo todas las noches de mi vida.

Hacerte ensaladas, mezclarme con tu sabor y llenarme de ti.

Un besito.

Aprilia

¡Uffffffff! Este juego me excita.

Me siento bien y he aceptado que Max no me volverá a llamar nunca más.

¡Lo pasábamos tan bien...!

Le gustaba lamerme las piernas. Empezaba chupándome lo dedos de los pies y avanzaba lentamente hasta mis rodillas. Hacía rodeos con la lengua, entreteniéndose en las ingles, hasta que conseguía hacerme gemir de placer. Entonces me preguntaba sonriente, _¿Sabes qué viene ahora, pequeña?_ y pasándose de largo, introducía su lengua en mi ombligo con suma delicadeza. Lentamente, se acercaba a mi sexo, me levantaba las caderas y, sin tocarme, soplaba muy despacio.

Cuando ya no podía aguantar más, le cogía la cabeza con fuerza y le empujaba hasta que notaba la humedad de su lengua paseándose sin prisa, provocándome el mejor de los orgasmos.

¡Mmmmmmmmm!

Max disfrutaba haciéndome temblar de placer.

¡Max!

Si no trabajo un poco el señor Elías me echará a la calle.

Debo reconocer que estoy muy distraída.

Cuando llego a casa sólo deseo una ducha tonificante.

No tengo hambre.

Me miro al espejo y me siento bonita... y esbelta.

Salgo del baño, húmeda y envuelta en un albornoz tres tallas más grande, y entro en la cocina obligándome a comer algo, cuando oigo el sonido metálico del ordenador.

Tengo un nuevo mail.

Corro con un el bote de melocotón en la mano.

¡Es él!

¡Te quiero ver ahora!

¿Dónde vives?

Tl: 779985643

¡Llámame! Te deseo.

Marco

¡Mierda!

¿Qué hago?

¡No he ido a la peluquería! ¡Ni me he depilado el pubis! Y mis uñas..., ¡qué desastre!

Mierda, mierda, mierda.

Concéntrate Aprilia.

Tranquila.

No hay prisa.

¡MIERDA!

Le llamo y ya está. Le digo que no puede ser y me lo quito de la cabeza...

Noooooooo.

Mierda.

Tiene la voz más bonita que he escuchado jamás, grave, serena, relajada, varonil.

Creo que con una voz así me dejaría llevar al fin del mundo.

No sé qué decirle. Callo y dejo que sea él quien me seduzca.

Me dice que está gratamente sorprendido, que tiene muchas ganas de conocerme, que le diga que sí, que me sorprenderá, que le gustan mucho mis mails.

Sus palabras resbalan en mis oídos, que seducidos quieren atrapar todos sus sonidos y guardárselos dentro, para siempre.

Le pido un par de días y me confiesa que no puede esperar más, que me desea, que necesita impregnarse con mi aroma, notar el calor de mi piel, el aroma de mis cabellos, llenarse de mí.

Me desea ahora y yo también.

No sé si he hecho bien, pero le he invitado a cenar.

Me pongo ropa interior negra, un vestido Armani que nunca he tenido oportunidad de estrenar y me perfumo las ingles y el cuello con unas gotas de Poeme.

Enciendo una velas blancas y una barrita de incienso con aroma a vainilla, cuando recuerdo que no tengo nada preparado para cenar.

Sobre la mesa de la cocina descansan unos botes de fruta en almíbar y un cuenco lleno de fresas, kiwis y bolitas de melón.

Seguro que si abro el congelador encontraré algo con que improvisar una cena.

Cuando intento serenarme Marco hace sonar el timbre del portero automático.

Le abro tomando aire para parecer tranquila, pero no puedo controlar mi pulso. Espero en la entrada con la puerta cerrada mientras espío por la mirilla el aspecto de mi pretendiente y le veo ordenarse el pelo después de haberse quitado el casco.

El chico promete.

Desde dentro me parece atractivo.

Espero a que llame al timbre y le hago esperar en el descansillo. Cuando le abro la puerta me enseña su mejor sonrisa mientras me obsequia con una botella de cava y un tarro gigante de helado de yogur.

Me confiesa que se siente un poco cortado y que esto no le había sucedido jamás.

Joven, alto, esbelto, moreno, ojos verdes, atractivo a morir. La mirada inquieta y las manos blancas con dedos largos.

Le hago pasar y, mientras le preparo un martini muy seco, se acomoda en mi sofá.

Le alargo la copa mientras le confieso que no he preparado nada para cenar. Vuelve a sonreír, dice que no le importa, que sólo quiere conocerme.

Le acerco la copa y me siento a su lado.

Me acaricia el pelo sin decir nada y clava su mirada en mis ojos, que tiemblan tanto como mi cuerpo. Se acerca despacio y me besa levemente.

Me dejo llevar, me acomodo en sus brazos y me acerco de nuevo a su boca.

Los besos se alargan y el pulo se nos acelera.

Marco me envuelve..., me susurra..., me acaricia..., me desnuda..., me lame...

Intento ahogar mis gemidos; no quiero asustarle.

Necesito contener mi excitación y aprovecho para quitarle la ropa.

Me arrodillo para desabrocharle el pantalón con los dientes, mirándole directamente a los ojos. Sabe lo que voy a hacer y noto como incrementa su excitación; me agarra el pelo y lo revuelve con inquietud.

Intento alargar el momento jugando con su pene erecto entre mis dedos. Pero Marco me suplica que lo haga ya, que no puede esperar más. Le sonrío maliciosa y me acerco muy lentamente a su miembro, con la boca entreabierta.

Un suspiro increíble me vuelve a activar y ahora le deseo con más intensidad que antes. Él lo nota y me acaricia el pelo mientras me hace incorporar. Me susurra entre suspiros que me desea ahora y me levanta en sus brazos mientras le dirijo hasta el dormitorio.

Me besa intensamente, ahora los labios, luego el cuello. Me acaricia, me lame, me muerde.

Huele a deseo y sus ojos dejan escapar un millón de chispas. Me tiendo en la cama y separo las piernas facilitándole la acción y él se arrodilla ante mí, levanta mis caderas y le siento resbalar cómodamente, hasta hundirse en lo más profundo de mi ser.

Se mueve lentamente: disfrutando en cada embestida, sin prisa. Le miro y su placer parece tan intenso como el mío. Jadea alguna frase lujuriosa que no llego a entender y le hago repetir. _ ¿Qué sientes?, ¿dime qué notas? _ Le digo que la siento enorme dentro de mí, que la noto caliente, resbalando en cada movimiento y que me muero por notar como se desborda en mi interior.

Le excita oírme hablar y a mí haberle excitado, tanto que no puedo retener mi orgasmo por más tiempo. Le hago partícipe de mi placer y se adapta a mis movimientos, me besa mientras me corro y disfruta al verme gozar.

Se retira delicadamente y me pide que me gire. Se coloca tras de mí y me sorprende con un lametazo cálido, que me hace estremecer. Me siento distendida tras mi orgasmo, pero su lengua dibuja curvas en mi sexo hasta encontrarse de lleno con la protuberancia que ha levantado mi clítoris.

Marco sabe muy bien como volverme a excitar e insiste hasta que me oye jadear de nuevo. Me penetra otra vez y, sujetándome por la cadera, dirige de nuevo sus embistes de placer, lujuria, vicio.

Mis orgasmos se suceden y él, cada minuto más satisfecho, culmina con un sollozo de goce inmenso, mientras le noto fluir a borbotones, inundándome con su placer. Un suspiro va frenando sus movimientos y Marco, cansado, masajea mi espalda mientras me besa dulcemente la cadera.

Se hace a un lado de la cama; yo caigo a su lado. Se incorpora y me besa con ternura, me sonríe y suspira mientras susurra que soy una viciosa maravillosa.

Se levanta y desaparece camino del baño deleitándome con su culito de ángel. Le sigo. Dice que tiene hambre, que el sexo le abre el apetito y que por la noche sólo toma yogur. Yo le informo que sólo tomo fruta y pactamos fusionar la cena.

Mientras se ducha, termino de preparar la ensalada y la mezclo con el yogur hasta conseguir que el color rojo de las fresas se unifique con el blanco y se convierta en una mezcla lujuriosamente rosa.

Cuando vuelvo a la cama con el cuenco, Marco ya se ha acomodado y me reclama a su lado. Dejo el recipiente sobre la mesilla y me acerco a su boca. _ ¿No tenías hambre, fiera? _ Asiente diciendo que quiere comerme otra vez, y yo me fundo en un sollozo casi inaudible, dejándome caer a su lado, receptiva y ardiente al instante: fundiéndome en sus besos, enredándome en sus brazos, llenándome con su pasión.

Le atrapo entre mis piernas y le hago saber que tomo el mando; que soy yo quien va a comerle, que quiero mezclar todos sus sabores hasta convertirlo en uno solo: ¡único y exquisito!

Parece que le seduce su propia idea. Se deja llevar esperando que el espectáculo dé comienzo. Y como si se tratara de un espectáculo de verdad, siento miedo escénico. De pronto no sé qué hacer. Le veo tendido ante mí, expectante, y no se me ocurre nada.

Extiendo el brazo y cojo una fresa del cuenco para refrescarme la boca, pero Marco me atrapa la mano llevándosela a la boca, con gula. Vuelvo a atrapar otra fresa cubierta de yogur rosado y esta vez soy yo quien se la ofrece. Chupa mis dedos hasta dejarlos limpios de la cremosa emulsión. Acerco el recipiente a la cama y empiezo a untarle, dándole un masaje lento y frío.

La cremosidad de la mezcla se hace ideal y exquisita. Deseo lamerle, comer sobre él, dibujar con la lengua caminos de pasión que nos lleven a los dos hasta el orgasmo.

Ahora soy yo quien come con gula, no puedo reprimir mi excitación, hasta que en su cuerpo sólo queda una pequeña zona embebida en la suculenta mezcla. Le miro a los ojos divertida por mi dominio _ ¿qué quieres que me coma ahora, duende? _ y sin mediar palabra me atrapa la cabeza y me coloca frente a una montaña de fresas, kiwi, bolitas de melón y yogur, que esconden el más rico de los manjares.

Como, ahora con lentitud, recogiendo las frutas con la lengua, relamiendo la crema, sorbiendo hasta descubrir su pene increíblemente erecto.

Lo atrapo entre mis manos y sigo relamiendo el yogur que casi lo baña por completo, cuando Marco inquieto toma el mando de nuevo. No puede seguir alargando la espera.

Le grito excitada cuando me levanta en volandas. Me sostiene en alto contra la pared y sujetándome por los glúteos se ingiere en mi sexo con suma suavidad. Me siento bien entre sus brazos. Le siento fuerte mientras me impele con un ritmo frenético.

Quiero correrme con él y le invito a intentarlo. Me pide tiempo e intento frenarme. Pero no puedo esperar mucho más. La viscosidad del yogur nos ha dejado tan resbaladizos que por más que lo intento, no puedo frenar mi excitación.

Cuando estoy a punto de decirle que no le puedo esperar más, me grita que está a punto, que en un momento me llenará con su semen. Y sin poder controlarlo, nos fusionamos de nuevo, ahora en un desmesurado placer: en un seguido de contracciones rítmicas, en una explosión.

¡Insuperable, exquisito!

Le beso y él me posa sobre la cama. Se tiende a mi lado y me abraza en silencio, me acaricia el cuerpo, me besa los hombros y me susurra que le gusto.

Permanecemos así mucho tiempo, disfrutando de nuestra piel, del calor de las caricias. Como si ésta fuera la última vez.

Por la mañana le miro dormir a mi lado, retengo la imagen, sabiendo que voy a recordar mucho cada detalle, que me voy a excitar mucho conmemorándolo.

Abre los ojos y sonríe deseándome buenos días.

Desayunamos entre besos y caricias hasta que el reloj me increpa para que me dé prisa en salir hasta el trabajo.

Le pregunto si nos volveremos a ver y me dice que me escribirá.

Esto me da mala espina.

Creo que lo pasó bien pero no me lo recuerda. Yo no lo había pasado mejor en la vida, pero no estaría bien decírselo ahora, no sea que se le suba a la cabeza.

La verdad es que no creo que tenga rival, estoy segura de que no tendré la suerte de cruzarme con él de nuevo. La suerte no suele acompañarme.

Le veo marchar sobre su Honda.

Me siento muy bien esta mañana, todo me parece más limpio, más brillante, más ... 
Hoy es un gran día!