Homes...!

Avui m'he sorprès seguint parelletes pel carrer. Ha estat un acte inconscient. Tenia una parella gran al costat, es feien festes i els he volgut robar el secret de la complicitat. Els dos sordejaven molt. Ell li pregutava si volia anar a passejar per la Cuitadella i ella li responia, ilusionada, que li encantava que després de tants anys junts encara la trobés bella... Portaven conversses paral·leles però s'entenien a la perfecció. Sords com a tàpies, escoltaven de l'altre sols el que volien sentir.

Els he perseguit per carrers que desconec fins que han entrat en un portal que he suposat casa seva.

Darrera d'una parella he empalmat amb altres fins que he perdut el compte, la noció del temps i l'orientació.

Quan m'he vist perduda i amb gana he agafat un taxi que em portés de nou a casa. Per la finestreta anava mirant parelletes com una obsessa.

Trobo a faltar la complicitat de la parella, les discussions i aquells silencis que ho diuen tot.

I es que fa anys que no acabo d'encaixar amb ningú. Crec que li busco defectes als homes per tal de no estar'm-hi massa estona ancorada en un lloc.

Sem fa feixuc arrossegar amb els problemes dels homes. No suporto aquesta falta de resolució que pateixen tots sense excepció. Es com una epidèmia!

I es que els homes busquen mamis o infermeres que els cuidin tota la vida i els facin la vida més fàcil.

Es clar que a mi també m'agradaria trobar un papi si es que existís (que no existeix, no ens enganyem). En un principi es presenten com el perfecte princep blau; sense problemes, àgil, fort, capaç de salvar-nos de qualsevol perill... fins que passats uns mesos el blau destenyeix i els descobrim febles i despreocupats de tot.

Sols els preocupa si guanya o perd el Barça. Poden discutir dels problemes de l'entrenador o dels arbris durant dies i nits però no saben que dir ni que fer quan hem perdut la feina o se'ns ha mot el gat. Sí... si... li trencaran la cara al teu jefe! o això diuen de boqueta, però a l'hora de la veritat... res de res. Com a molt et conviden al camp del Barça perquè se'ns passi el disgust. brrrr.... perquè al seu cap no hi cap gaire cosa més.

Bé... estic parlant del homes que roden sols per la vida; que sé que n'hi ha de molt bon i sensibles però aquest ja tenen parella.

Les dones podem viure soles molt temps. Tenir els nostres rotllets puntuals i tornar a casa amb la felicitat del silenci i les coses al seu lloc.

Pels homes es un xic més complicat; no tenen noció de l'ordre i ho deixen tot per un altre dia fins que es veuen enfonsats al seu propi caos. En el moment en que es senten perduts i invisibles en mig de tants entrebancs el que se'ls passa pel cap es que necessiten una parella estable que els endreci la casa, la vida i els mimi les emocions.

En comptes de contractar una dona de fer feines o de fer un curs de supervivencia per a homes el que fan es comprar-se roba, rentar el cotxe i sortir a buscar la mami perfecte que els tregui del caos i la foscor.

I nosaltres hi caiem com a bledes. Els trobem atents i irresistibles (jo en dic ganes de follar). Dos soparets amb espelmes i ens donen el drap de la pols i la fregona!

Quin desastre.

També n'hi ha que viuen amb els pares. Buffff... aquests son els pitjors. Sols deixaran la dolça llar si la dona triada supera a la mare. Jo fujo d'aquests! no vull competir amb cap mare que de mare ja en sóc i aquests se'ns apalanquen a casa amb el comandament de la tv sobre la panxa a mirar pelis xorres o partits de futbol i al final tenen més complicitat amb els nostres fulls que no pas amb nosaltres. Ja en tinc prou amb els meus fills, per res del món en vull cap altre!

Quina estafa!

En alguna ocasió he pensat que he de ser tolerant, donar el que s'espera de mi i confesso que he fet moltes vegades de mami a canvi de bona companyia. Bona companyia? Si es que al final no hi ha companyia! La tele es la nostra rival o, pitjor encara, la wii. Putu invent! Li vaig regalar una wii a un dels meu possibles companys de vida i em va deixar de mirar. Per follar li havia de fondre els ploms de la instal·lació general i a vegades ni així.

Sembla ser que els homes de certa edad no escolten gens bé els aguts i que a les dones ens passa el mateix amb els greus. I es que la natura ens ha donat el gran premi a la constància i a la paciència pel que si ressistim en parella fins a fer-nos grans i envellim junts, ell no escoltarà els meus aguts i jo no hauré de soportar els seus greus. Wai, no? Em sento millor ara que he descobert el secret de la complicitat. Algun dia seré sorda (vella no em faré mai) i podré compartir vida amb un vellet encantador i atent que sols es preocupi per fer.me feliç.

Aixxxx... quines ganes!

Vaig cap al cine a veure si fan una d'aquestes on els homes salven les dones amb carinyitus i carícies que al final és el que ens fa viure i somriure (a manca de realitat busco en la ficció).

Siguis on siguis, sordet meu, t'estimo!

m0n rios