MARE, QUÈ SÓC?

_ No sé què hi fas al llit tot el dia sense fer res. _ li cridava sa mare des del llindar de la porta del dormitori totalment desendreçat. _ fa dies que t’excuso a la feina i ja no sé que més els puc dir als teus companys.
_ Deixa’m, vols? _ somica tapant-se el cap amb els llençols.
_ Ja n’hi ha prou de romanços! Alça’t immediatament si no vols que et tregui a trompades! _ exigeix la dona estirant-li l’abrigall.
_ No puc tornar a la feina, mare! Primer m’haig d’aclarir. _ Torna a somicar penosament.
_ Tens quasi trenta anys, estudis, una feina boníssima a l’aeroport i un munt d’amics que no paren de trucar-te. Si no els truques aviat m’enviaran una patrulla; deuen pensar que t’he segrestat o, pitjor encara, que m’he desfet de tu amb tants anys que fa que predico que no t’aguantaré trenta anys més a casa. _ s’esgarrifa en pensar-ho _ I es que ets un pesat, nen! A tu el que et passa és que necessites una noia de la teva edat: que et mimi, que t’abraci, que... bé ja m’entens.
_ No mare, qui no m’entens ets tu. _ Treu el cap de sota l’abrigall i li brama perdut: Tinc una crisi d’identitat. No sé com sortir-me’n.
_ Una crisi d’identitat, dius? _ la dona seu al llit astorada i confusa _ No tenia una crisi d’aquestes el gos de la tieta Carme? Sí home!, li feien por els altres gossos perquè es pensava que ell era una persona, fins i tot s’espantava d’ell mateix quan es mirava al mirall i la tieta els va haver de tapar tots. _ es va fer un silenci dens mentre en Quim sortia d’entre els llençols per seure al costat de la dona _ És això el que et passa nen? No creuràs que ets un gos, oi? _ va fer alarmada tapant-se la cara amb el colze per amagar les llàgrimes que començaven a brollar-li sobtadament.
_ No dona! Com vols que sigui això? _ li acaricia les mans i s’hi apropa per abraçar-la.
_ Estàs molt malalt, oi nen? _ s’alarma encara més la mare notant-lo indefens enmig de l’abraçada.
_ Saps mare, hi ha homes masclistes que peguen les dones o les humilien manant-les i anul•lant-les el caràcter. N’hi ha d’altres que menyspreen les dones i ningú no ho diria fins que en fan alguna de grossa. Hi ha feministes que menyspreen els homes tant com els masclistes a elles i entre aquest grup i l’altre hi ha gent que sense fer distinció de sexes, protesta i lluita per la igualtat.
_ No sé on vols anar a parar, nen, però m’estàs espantant molt. _ diu la dona tremolosa.
_ Deixa’m dir, mare! _ demana inquiet _ Hi ha gent racista que parla obertament del menyspreu que li provoca les persones d’altres races i n’hi ha que tot i negar ser racistes, li fa un cert fàstic seure al costat d’un negre o un moro en el metro, el bus o l’avió. A l’altre banda, trobem la gent que lluita contra el racisme, que s’agrupa en organitzacions i fa costat als immigrants que arriben sense res alleugerint les seves misèries. No sé, tothom és alguna cosa.
_ I tu què ets? _ li fa, acollidora, mentre li grata suaument el clatell que, estratègicament, li ha anat col•locat sobre el pit.
_ Jo no sóc res! Ni racista, ni antiracista; ni masclista, ni antimasclista; ni feminista, ni antifeminista; ni catòlic, ni anticatolicista.
_ Ni catalanista? _ diu la dona llençant-li un raig de llum.
_ Sóc català però no sóc catalanista, ni anticatalanista.
Està desfet. Fa dies que li volten un munt d’idees contradictòries pel cap, més pròpies d’un adolescent que d’un jove de certa edat.
_ Tots som racistes i antiracistes; masclistes i antimasclistes; religiosos i agnòstics... No per no manifestar-te en contra o a favor d’alguna cosa has de ser d’un bàndol o de l’altre.
_ Calla mare que encara m’emboliques més!
_ Jo et diré una cosa que he descobert que ets i t’ajudarà força a superar aquest mal pas pel que travesses.
_ No crec que hagis pogut trobar res per mi en tan poca estona; jo fa dies que li dono voltes i encara no he trobat res adient al meu caràcter.
_ Jo sí fill meu. Ets un pallús! Saps?, només cal que surtis del llit i vagis a pencar, perquè el que sí ets és un gandul i un embolicaire enredamares que amb qualsevol excusa t’agafes cinc dies de festa, amb menjar calent i un llit del que no saps ni canviar els llençols.
_ Mareee!
_ Cada sis mesos m’enredes amb alguna excusa per no treballar. Així van les companyies aèries! _ rebufa enèrgica _ Aquesta és la última feina que perds en aquesta casa. Si t’acomiaden ja pots anar fent les maletes i buscar-te un altre lloc per passar les teves crisis d’identitat.
Torna a tapar-se el cap amagant una rialla que no ha pogut reprimir. Aquesta dona sempre li enxampa les excuses.