AL METRO

Avui el cotxe m’ha deixat tirada. No hi ha hagut forma de posar-lo en marxa. Un home, en veure’m incapaç, s’ha acostat per fer-me tot de recomanacions que no m’han servit per res. La clau no feia cap contacte i després de fer-me obrir el capó i embrutar-me les mans de greix ha marxat deixant-me sense saber què fer.
He donat una puntada a la roda i he marxat en direcció al Metro. Si em donava pressa encara podria arribar a la feina sense més entrebancs; només havia d’alleugerir el pas i deixar de compadir-me.
Amb la motxilla davant del pit (diuen que al Metro hi ha molts cacos) m’he col•locat a l’andana. Per un moment he tingut por de caure a la fossa oberta i plena de vies.
Quan accedeixo al tren busco on seure, però hi ha massa gent dreta. Lluny, al fons, veig un espai on poder seure, la gent, però, se’l mira sense acostar-s’hi. El seient deu d’estar brut o el passatger del seient del costat deu fer pudor, qui sap. Entre parada i parada m’hi vaig acostant; les sabates em fan mal; no he vingut gens preparada i vull seure.
Un home d'edat avançada dorm tranquil fent equilibris per mantenir-se assegut enmig del son. No sé que caram hi fa la gent mirant-lo, pobre! Només és un vellet, no entenc perquè ningú no s’hi vol asseure al costat.
Tot d'una m'agafa un rampell i em faig espai per accedir-hi. M'hi assec i els miro a tots heroicament, demostrant a tothom que els vells no mosseguen; que no passa res per seure-hi a prop.
La gent, tot d’una, s’altera. Hi ha un cert murmuri en l'ambient, una remor insospitada. Els que llegeixen miren per damunt del diari i els que escolten música sembla que afluixen el volum dels aparells de butxaca. Esperen alguna cosa que se m'escapa. Estan expectants.
Ara sóc jo el centre de les mirades. La gent ja no mira el vell, només em miren a mi, sense embuts. Quina cara! Pobre home!
Tot d'una l’homenet es recolza accidentalment sobre el meu muscle incorporant el cap, espantat, i acomodant-se ràpidament perquè l'incident no es torni a produir. No passen més de deu segons que torna a recolzar-se de nou fent el mateix moviment brusc per guardar de nou l'equilibri.
A hores d'ara ja m'he adonat del perquè ningú volia seure al seu costat. Em sento ridícula veient les mitges rialles dels executius i oficinistes que ocupen el vagó. No sé per què sempre m'han de passar aquestes coses. Jo que volia donar una lliçó de civisme i urbanitat a tot aquest personal i ves per on la lliçó me l'estan donant a mi, per cretina i sòmines. M'està ben empleat!
Mentre els pensaments se'm van fent aspres, l'home es va instal•lant amb comoditat sobre’s la meva espatlla, recolzant el cap ara ja sense ensurts.
Tot el vagó amb els diaris i llibres davant de la cara per amagar-los les mitges rialles. Sembla que esperen impacients la meva reacció i jo per no trair-los alço el muscle sobtadament fent-l'hi rebotar el cap. L'home es torna a incorporar deixant-me l'espatlla lliure i dolorida.
Miro el rètol lluminós que m'indica que haig de baixar a la propera estació, rebufo alleugerida i miro de passar amb dignitat aquells pocs minuts que em falten.
Em sento les galtes bullents i la suor lliscant per l’esquena, tot i que al vagó hi ha aire condicionat.
Quan em començo a recompondre sento el pes del cap de l'home que es torna a acomodar sobre la meva espatlla. Ara jau tranquil•lament sense fer cap cas de les estrebades brusques que de tant en tant li propino sense pietat.
Això no em pot estar passat..., és tan absurd!!!
Tinc ganes de plorar.
Les mirades indiscretes em tornen a ruboritzar i el meu orgull fastigós m'impedeix alçar-me. Què en sóc de soques!
Una veu metàl•lica m'anuncia que ja puc deixar el tren. Espero a que s'aturi del tot sense moure cap múscul que pugui espantar el vellet, que dorm tan plàcid que fins i tot em ronca a l'orella. Quan el tren s'atura i les portes ja estan del tot obertes, m'alço tot d'una deixant que el pobre ancià, desvalgut i indefens, caigui rodolant per terra.
No he sentit cap rialla, però sé que tots es moren per fer-ho.
Ja fora del vagó miro a dins i veig com la gent continua impàvida, mira el diari o alça el volum dels walk-mans esperant una nova víctima que els faci el trajecte més amè.
Jo, per la meva part i per si un cas, a partir d’aquest moment viatjaré còmodament dreta.